Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Sense títol
Títol original: Sin título
1986
Marbre blanc
Dimensions: 450 cm
Referència: ACF0264
Aquesta escultura de Richard Long és un quadrant de corones circulars concèntriques realitzades amb marbre blanc, i s’inscriu en l’angle recte que delimiten els dos murs arquitectònics. A partir de la segona meitat de la dècada dels seixanta, la noció d’escultura s’amplia clarament. Gràcies als postulats minimalistes, l’anàlisi de l’espai en què s’ha d’inscriure l’objecte escultòric adquireix una importància cabdal, i en conseqüència també es modifiquen les relacions que l’espectador estableix amb l’obra d’art. Així mateix, les dimensions escultòriques s’amplien ostensiblement, i les convencions que havien regit l’objecte escultòric queden del tot superades per la incorporació de nous materials, però també per una utilització diferent dels materials escultòrics clàssics, com en el cas de Long. El marbre deixa de ser el bloc escultòric que cal esculpir, i són precisament els petits fragments, les esberles que sobren, els que en realitat formen l’escultura. El sòl acull l’escultura i esdevé una superfície determinant per al resultat final de la peça; però no és solament el sòl qui defineix la intervenció escultòrica, sinó tota l’arquitectura de l’entorn. Dins d’aquesta anàlisi de l’espai proposat pel minimalisme i per l’arte povera, la solució resultant és que l’obra s’associa estretament a l’especificitat d’un lloc. Per a Long, les escultures d’interior es converteixen en una mena d’imatges dels gestos realitzats per ell mateix en recórrer el paisatge; per això la seva obra es pot considerar una mena d’autoretrat, ja que, com ell mateix afirma, el fet de caminar a través d’un paisatge és una manera de mesurar-lo (d’aprehendre’n les mides, la forma, l’orografia) i també una manera de mesurar-se ell mateix, i podríem afegir que també és una manera de mesurar aquesta arquitectura interior que acull les seves propostes. Tanmateix, amb les seves peces d’interior Long també vol presentar una obra real en un espai i un temps públics, per aconseguir així més amplitud, més enllà de les seves accions en solitari en paisatges tan distants i imposants com les muntanyes de l’Ahaggar al Sàhara, l’Himàlaia o les estepes de Lapònia.