Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Sense títol (Rue Rimbaud)
Títol original: Sin título (Rue Rimbaud)
1985
Oli sobre tela amb planxa de ferro
Dimensions: 280 x 350 cm
Referència: ACF0258
Afegir a la meva Col·lecció
Aquesta pintura també pertany a la sèrie «Arthur Rimbaud au Harar» i es va presentar per primera vegada, juntament amb l’anterior, a la sala d’exposicions de la Fundació ”la Caixa” de Madrid i al CAPC, Musée d’art contemporain de Bordeus. Com el mateix artista ha confessat, li interessa treballar en sèries sobre un mateix tema i a partir d’un únic projecte per poder formar amb les pintures «una mena de família». En aquesta obra, de la mateixa manera que en l’anterior de la mateixa sèrie, Cucchi recrea un paisatge saturat de color per evocar una vegada més el desert pel qual va vagar durant anys el poeta Arthur Rimbaud, i també el clima sufocant que va haver de suportar, sobre el qual sempre es queixava en les seves cartes: «M’he acostumat a viure de cansament; però si em veig obligat a cansar-me com fins ara i a alimentar-me de patiments tan vehements com absurds en aquests climes terribles, em fa por que no se m’escurci l’existència» (Harar, 25 de maig del 1881). En aquesta pintura, l’al·lusió a Rimbaud és molt més explícita que en l’anterior, ja que Cucchi va enganxar a la tela una reconstrucció del rètol del carrer d’Arthur Rimbaud a Harar, que s’havia conservat al mateix lloc durant molts anys, però que finalment va ser destruït com a conseqüència de l’aixecament militar que va tenir lloc a Etiòpia l’any 1974. La llengua utilitzada en el rètol és l’arameu, un idioma que va despertar l’interès de Cucchi tant pels seus vincles evidents amb Rimbaud com, sobretot, perquè l’artista el considerava una mena de signe cultural, ja que va ser la llengua parlada per Jesucrist. De la mateixa manera que en moltes altres pintures d’aquesta època, en l’obra esmentada Cucchi utilitza una imatge molt definida –en aquest cas, el rètol del carrer; en altres, un personatge o un simple rostre– que planeja sobre un paisatge que li permet recrear-se en diferents solucions pictòriques i, fins i tot, en alguns casos, afegir-hi també recursos escultòrics. Al mateix temps, Cucchi introdueix elements al·legòrics, explícits o al·lusius, per transportar-nos –com en aquesta sèrie– a un viatge i a un territori que s’han construït a partir de les paraules del poeta. Com a conseqüència dels propòsits defensats per la transavantguarda italiana, en aquests moments la pintura retroba el plaer en ella mateixa, s’obre a les seves pròpies pulsions i permet, no obstant això, que sorgeixi una consciència tràgica i unes certes dosis d’ironia especialment evidents en les aportacions de Cucchi.
