Sicilia abandona progressivament el llenguatge figuratiu neoexpressionista per situar-se dins d’una trajectòria abstracta. La seva obra tendeix, cada vegada més, a una interiorització, a un procés d’introspecció que transforma tant la seva visió de l’espai pictòric com la presència i la funció de les referències exteriors; crea un nou sistema de referents. Flor 9 és una obra fragmentada, integrada per quatre unitats autònomes que formen un conjunt en el qual el fons s’estructura i s’organitza des de les parts que la componen i la matèria perd la profunditat. El fons continua establint un transvasament d’energia i emoció amb la forma, que neix d’unes zones de color que s’han simplificat però que encara es defineixen a partir del dripping i de la densitat amb què s’aplica la matèria. En un procés de síntesi i depuració del color i del motiu, la flor perd el valor representatiu i la tija es converteix en una línia autònoma que recorre tot el conjunt de l’obra i esdevé l’element plàstic que genera les tensions internes de l’espai i el ritme constructiu que ordena la composició. En aquest procés d’abstracció i reducció de la flor als seus valors lineals i cromàtics més essencials, el lligam de la tija amb la corol·la desapareix i el color de la flor esdevé una forma geomètrica reduïda als mateixos marges d’un dels suports que integren el quadríptic.