Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Sense títol
Títol original: Sin título
1985
Oli sobre tela
Dimensions: 199,3 x 229 cm
Referència: ACF0230
Afegir a la meva Col·lecció
El paisatge s’erigeix en la pintura de Patricio Cabrera com un eix, com una referència més enllà de l’anècdota temàtica, com un argument estètic recurrent que també ofereix importants claus de comprensió per entendre el desenvolupament de la seva pintura amb relació a la creació d’imatges.
Precisament si es considera el conjunt de la seva obra, amb l’evolució que experimenta la representació del paisatge, es poden apreciar més clarament les claus centrals del seu treball. Un dels aspectes que destaquen amb més rotunditat és la manera que té d’entendre la pintura: un mecanisme capaç de generar imatges dotades d’una càrrega simbòlica, i en estreta relació amb significats i sentits que aclareixen les diverses maneres de percebre el que és visual com un esdeveniment de la memòria.
Sense títol (1985) i Cuatro visiones del mar I (1993) –dues de les obres de Cabrera que posseeix la Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani–, encara que pertanyen a dues etapes molt diferenciades formalment i allunyades en el temps, constitueixen dues maneres diferents d’abordar la idea de paisatge. Sense títol s’integra en una extensa sèrie d’obres fetes sobre el paisatge agrest i rude del nord de la província d’Almeria. El paisatge es construeix integrant-hi diversos elements figuratius de tipus simbòlic, com ara una muralla de castell medieval, una columna que sosté una estàtua i una bandera que oneja al vent. Tots aquests elements envolten i caracteritzen la panoràmica d’una muntanya tancada dins una sanefa matussera que fa la funció de marc. L’escena adquireix la forma d’un relat inconnex i fragmentari, mesurant tant els recursos gestuals com l’abast de la figuració, tal com la transavantguarda italiana –i més concretament Enzo Cucchi– organitzava les seves escenografies paisatgístiques. La crítica va recórrer llavors a uns certs components surrealitzants per explicar la construcció d’escenes i relats que tendien a crear una atmosfera onírica; no obstant això, el més destacable d’aquesta manera d’abordar el paisatge és la voluntat narrativa.
L’obra que va fer Cabrera posteriorment va anar despullant de mica en mica les possibilitats del relat, tot articulant un camp pictòric molt més al·lusiu i sintètic, en el qual els elements paisatgístics s’evoquen a partir d’indicis i suggeriments: fragments de branques, monticles o boires. Cabrera evita la descripció i subratlla atmosferes de to barroc a través del color. L’estada a Nova York el va fer encara més sintètic: va introduir en la seva pintura les figures geomètriques i el color pla, i també una manera al·lusiva a partir de la línia entretallada, en què es perceben algunes influències de l’últim Klee.
El començament de la dècada dels noranta ve marcat, en l’obra d’aquest artista, per la incorporació contundent d’elements ornamentals que de vegades funcionen com a paisatges cartogràfics i d’altres com a jeroglífics simbòlics. No és possible parlar d’un estil homogeni, sinó de diferents vessants productius d’imatges.
En la línia dibuixada que caracteritza el treball de Cabrera durant els primers anys noranta conflueixen tensions psicodèliques, cartografies oníriques i distorsions surrealitzants que tendeixen a generar espais paisatgístics difusos. Dins d’aquest context productiu cal situar Cuatro visiones del mar I, que configura, amb altres quadres de característiques semblants, una sèrie tancada sobre la representació del paisatge com a estereotip. Si comparem el paisatge amb el de Sense títol, en aquesta obra arribem al límit de la nuesa i de l’esquematisme, però també a un espai en el qual l’autoria es posa en qüestió, i es privilegia (críticament) la producció i l’estereotip.
El quadre es divideix en quatre camps de dimensions idèntiques, en cadascun dels quals es descriu, amb línies que retallen les formes i estableixen els canvis i les inflexions del territori, del mar o del cel, una panoràmica paisatgística tòpica. Les imatges sembla que adoptin l’aspecte de xilografies elementals, en les quals el color s’ha reduït a un fons i a un to uniforme gràcies a les línies. En altres obres d’aquesta mateixa sèrie el paisatge potser és idèntic, però s’hi introdueixen variacions de color.
El paisatge es produeix com una vinyeta banal, com un lloc ideal, que es podria reproduir tant en un llibre de geografia per a nens com en les pàgines d’entreteniment d’un diari, on el joc és descobrir les diferències. Desapareix el relat, substituït per un discurs més articulat en la reflexió sobre la imatge.
