Carmen Calvo ha mantingut al llarg dels anys una constància envejable. Des de les primeres obres, a mitjan anys setanta, l’artista valenciana va baixar a l’arena pictòrica recorrent a materials primaris com ara la terrissa, el guix, les branques o les tessel·les de ceràmica, tan pròpies de la tradició llevantina. Col·locava amb molta cura sobre la tela tots aquests materials i els alineava al voltant d’eixos horitzontals. Aquesta voluntat d’ordre pel que fa a l’espai pictòric la va portar a treballar en sèries, que per elles mateixes també eren una manifestació de l’ordre esmentat. En aquest sentit destaquen les sèries dedicades a les escriptures i als paisatges. La delicadesa i el tacte que caracteritzen l’obra de Carmen Calvo han fet que, de vegades, es llegís seguint postulats femenins (no feministes), com si aquestes qüestions, ancorades en una suposada sensibilitat diferent, fossin patrimoni exclusiu de les dones. No sembla que la intenció de l’autora sigui vincular-se a plantejaments estètics com els que formulen artistes com les nord-americanes Miriam Schapiro o Judy Chicago, per esmentar algunes creadores que s’han relacionat amb la pattern painting i el feminisme incipient dels anys setanta, tot i que hi ha algunes semblances formals amb l’obra de l’artista valenciana. Carmen Calvo rebutja aquestes analogies i reivindica una postura clara i fermament ancorada en el seu recorregut individual, sense que això li impedeixi afirmar-se com a artista activa al si d’una generació que ha après del llegat de la tradició. Per això que podem asseverar, sense por d’equivocar-nos, que Carmen Calvo reprèn el problema dels gèneres (és a dir, la natura morta, el retrat, el paisatge) i els reinventa, incorporant-hi elements procedents de les avantguardes clàssiques que conviuen amb altres d’al·lusius a períodes anteriors a la modernitat. D’aquesta manera, la peça Serie Paisajes (1979) presenta una tela rectangular de color cru en la qual l’artista ha col·locat un munt de diminutes figures arbòries i florals fetes de terrissa. Carmen Calvo ha utilitzat profusament aquest material, que en la majoria de casos presenta la forma de pasta solidificada sortida del tub i empastifada amb el color procedent de l’argila liquada. Amb aquesta obra, i amb altres de semblants, l’artista crea l’antipaisatge; fuig tant de la perspectiva renaixentista com d’altres perspectives posteriors, i anul·la d’aquesta manera el joc entre fons i figura. Amb Tal cual (1989), una tela quadrada que funciona com a collage, consistent en un conjunt d’objectes que s’hi adhereixen (claus, una petxina, una flor de plàstic, un mirall, botons, un quadre en miniatura, una tela brodada en forma de cor…), Carmen Calvo introdueix la subjectivitat per la porta gran a partir de la plasmació d’algunes de les seves obsessions i fantasies: així, la clau que obre la porta dels somnis i els secrets (un element surrealista), els objectes punxants al·lusius a la sexualitat coital o els amulets que evoquen passatges de transcendència religiosa (fetitxes i exvots d’una vida plena de misteris). I tot això amb un aire ranci, de temps passats, d’infància i adolescència reviscudes. Recuperación (1993), l’obra més recent de totes tres, és una peça sobre lona amb la qual l’artista recupera usos i costums que es remunten al començament de la seva trajectòria, com ara l’austeritat extrema de les formes, l’enumeració (inscripció de nombres aleatoris), l’alineació dels elements com si es tractés d’un text i el cromatisme castany, terrós. Com si després de tants anys Carmen Calvo, fidel a ella mateixa, no hagués abandonat mai els seus ferms principis.

Juan Vicente Aliaga