Enrere

Xiprers a Folquer

Joan Hernández Pijuan

1985

Oli sobre tela

Dimensions: 170 x 260 cm

Referència: ACF0199

Imprimir fitxa

Afegir a la meva Col·lecció

Pijuan va pintar Xiprers a Folquer trenta anys després de la seva primera exposició individual. Així doncs, es tracta d’una obra feta en plena maduresa artística, precisament quan el mateix artista considera que les seves diferents etapes han tancat un primer cicle i quan pot culminar els seus desitjos germinals amb un domini tècnic més gran i un cert grau de llibertat. Durant la primera meitat de la dècada, Pijuan va recuperar, entre els colors dominants de la seva paleta, el negre i el gris. L’acostament al motiu va esdevenir més immediat i natural; es resolia en formes abstractes o en esquemes paradigmàtics de la realitat a la qual feien referència. La pinzellada, sistemàtica als anys setanta, es va fer més lliure, més carregada i, no obstant això, més subtil i aèria. El mateix artista va afirmar que el que marcava la seva sensibilitat era el gust per la monocromia i el fet que el que ocupava la composició de tota la superfície del quadre no eren els elements figuratius, sinó els buits que hi havia entre aquests elements, i també entre ells i els límits del llenç. Pijuan ho va definir com «la validesa del buit com a element de composició». El gran interès que sentia pel paisatge, sobretot per un tipus de paisatge aspre, era degut en part als seus orígens familiars –l’ascendent patern, l’Aragó, i matern, la Segarra lleidatana, vinculada en molts dels seus quadres a la imatge de la casa–, però també a la ubicació de la seva pròpia masia i el seu estudi a Folquer, on situà els xiprers de Xiprers a Folquer, una obra corresponent a una sèrie molt nombrosa iniciada l’any 1983. Aquest interès també era degut, en part, al colorit i la gamma d’aquelles terres, de tons ocres, verds, pallosos i, fins i tot, cendrosos, que eren dels colors preferits de Pijuan. L’ocre és el color predominant a Espai ocre, com també al quadre titulat precisament Paisatge ocre 2, una de les obres que l’artista va incloure en la retrospectiva del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. D’aquesta obra es pot deduir el grau en què s’acosta a la naturalesa o a les vistes; el que compta no és traslladar al quadre la seva mirada sobre la realitat, sinó que la pintura, el fet de pintar i les seves especulacions pràctiques configuren i transformen la seva visió del paisatge. I també la visió de l’espectador, encara que sigui, obligadament, en menor mesura.

Mariano Navarro