Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
A-be-ce-da-rio
1991
Tècniques diverses
Dimensions: 30,5 x 26,7 cm
Ø 25 cm
30,5 x 25,3 cm
Ø 21 cm
15,5 x 25 cm
30 x 30,5 cm
Referència: ACF0182
Afegir a la meva Col·lecció
Des de finals de la dècada dels vuitanta, coincidint amb el seu trasllat a Nova York, per bé que no a causa d’aquesta circumstància sinó arran d’un procés reflexiu interior, el treball de Victoria Civera es desenvolupa de manera simultània en la pràctica de la pintura –una activitat que mai no ha abandonat– i en la realització d’instal·lacions, en les quals fa servir objectes tant quotidians com fets per ella que mantenen una relació de parentiu amb els que habitualment ens envolten. En els darrers anys també s’ha interessat pel vídeo.
En general, les pintures de Civera són de dimensiones petites o mitjanes, amb una certa preferència pel format circular, monocromes o amb molt pocs colors, en la gran majoria de les peces molt sobris, amb un predomini del negre i el gris fum, i a vegades amb vermells rutilants o blaus vius. Les formes solen ser molt senzilles i alhora precises, i fan referència a elements orgànics o celestes. Com passa a A-be-ce-da-rio, les seves obres sovint estan formades per grups reduïts, en què les peces individuals es donen sentit mútuament.
Com diu Alisa Tager, «mentre que Civera enriqueix el seu vocabulari de formes i imatges, les seves pintures conserven una subtilesa i una intriga que arrossega l’espectador cap a un món atractiu i enigmàtic. Continua observant i seleccionant allò que és primordial per captar la quinta essència d’un paisatge, un objecte, el record d’un contacte o un moment íntim. Tot evocant records i sensacions, els seus quadres reverberen com encarnacions manifestes d’una intimitat personal».
A partir del 1993 aproximadament, Victoria Civera inicia la realització de petits objectes-escultura que van augmentant de mida i complexitat fins a esdevenir veritables construccions, habitacles, que remeten a la identitat i a la pròpia memòria. És com si contemplant-los poguéssim reedificar, en una sola imatge, passat i present alhora. Són, a més a més, representatius de la seva feminitat, però no en el sentit militant d’altres artistes contemporànies, sinó demostratius d’un mode de sensibilitat que desplega una càrrega poètica tan intensa com profunda.
Aquesta és la impressió que es desprèn dels Miradors d’estels, ninots infantils asexuats jacents en un llit i cecs. Al catàleg de l’exposició a la galeria Soledad Lorenzo, on es van mostrar per primera vegada, es va afegir a la fotografia de la seva instal·lació a la sala una altra de la mateixa peça al camp de nit, que accentua, si és que això és possible, la solitud abstreta d’aquests «ninots» anònims, solters i horitzontals, ajaguts en una caixa que sembla allotjar la lluna invisible. La mostra es titulava «Madre luna», justament en referència a una papallona que només es pot veure a la llum de l’astre de la nit.
