Aquestes dues peces pertanyen a una sèrie de Javier Baldeón integrada per obres que reben el nom genèric de «Ceci n'est pas»: sobre una superfície blanca impol·luta s'observen, en una de les peces, les ombres de quatre cadires de despatx, i, en l'altra, una pila de taules i cadires cap per avall, tombades. Són objectes representats sobre la superfície d'un quadre? És difícil afirmar que realment és així, ja que, en rigor, no hi ha objectes, ni representació, ni tan sols quadre. Javier Baldeón pertany a un grup d'artistes que han continuat treballant en la pintura i en el problema de la representació, de vegades caminant sobre penya-segats escarpats, i que presenten una obra difícil d'encasellar en les classificacions tradicionals. D'entrada, no es pot parlar exactament de quadres, sinó més aviat de diorames, és a dir, una tela fet amb dues capes, pintat per totes dues bandes, de manera que el que veiem en una cara és el reflex del que hi ha pintat a l'altra. En aquest cas, per arrodonir el joc, es tracta d'ombres pintades que s'insinuen a través d'una tela treballada amb resines i esmalts, els quals doten l'obra d'una lluminositat estranya. Finalment, l'obra fa una mica la funció de teló, de pantalla sobre la qual sembla que es projectin unes ombres reals. Al cap i a la fi, ombres, no pas objectes; així ho posa de manifest, a tall de declaració d'intencions, el mateix títol: el que sigui no hi és. I, realment, ni les cadires ni les taules no hi són, sinó només les seves ombres; l'ombra és el revers de la forma, és l'objecte en negatiu, en tot cas el seu rastre i gairebé el «no ser» d'alguna cosa. De la mateixa manera, el referent a René Magritte en el mateix títol és obvi, però en aquest cas encara va més enllà: Javier Baldeón no s'acontenta de problematitzar la representació en la pintura, com va fer el pintor belga, sinó que aquesta representació ni tan sols no es dóna, simplement no hi és. El procés d'obtenció de la imatge és ben senzill: es tracta tan sols de pintar les ombres dels objectes que projecta un focus de llum. Aquest procés es relaciona amb un altre artista entestat també a negar la pintura com un mer fet representatiu: Marcel Duchamp. Duchamp va obtenir algunes de les seves obres, com també molts dels objectes representats a Le Grand Verre, pel procediment de la projecció. D'aquesta manera intentava eliminar la mà de l'artista i l'expressió subjectiva, per mitjà d'una tècnica mecànica. Javier Baldeón també elimina aquest rastre postromàntic de l'expressió en la pintura, però va més enllà en la línia de Duchamp i busca convertir la superfície del quadre i de la pintura en alguna cosa més que la mera representació d'una cosa. Les ombres converteixen el quadre en una cosa real, el transformen en un objecte amb una presència real remarcada per l'efecte del diorama, per la intensitat lluminosa que sorgeix d'aquestes ombres. D'altra banda, en el seu cas ja no és possible parlar una vegada més de simple representació, perquè el quadre deixa de ser un pla. No és una finestra en el sentit clàssic assignat a la pintura, sinó que és un lloc que rep, encara que també és translúcid, sense arribar a ser transparent. Ni exactament una cosa ni exactament l'altra, l'obra de Javier Baldeón camina sobra el tall d'una navalla en mostrar gairebé la inconsistència física, perquè sempre sembla que estigui a punt de desaparèixer... És el que passa amb les ombres: són fugaces i canviants. La realitat que ofereix Javier Baldeón és una realitat fugaç, i aquest espai que busca per a l'obra com a objecte real es basa en la seva inconsistència. En aquest joc esquívol i de negacions contínues, els quadres de la sèrie «Ceci n'est pas» declaren la impossibilitat d'ordenar el món i d'oferir-lo amb una imatge coherent, definitiva i immutable. En la inutilitat de l'esforç per oferir marcs discursius per a l'obra de Javier Baldeón, que obliga a fer una reflexió sobre la mateixa realitat que ens envolta i que ell ofereix, es produeix un moviment de vaivé constant, perquè, en última instància, el seu treball se circumscriu en la impossibilitat de fer una imatge en art, qüestionant-la i negant-la d'una manera infinita per poder fer, finalment, una imatge. En altres paraules: els sentits de la seva obra se superposen intensament i ofereixen una imatge que no ho és sobre una realitat que no és.

David G. Torres