La pintura de Campano es va manifestar com una explosió de color i de gestos al començament dels anys vuitanta amb la sèrie «Las vocales» (anomenada originàriament «Les voyelles» i inspirada en el poema homònim de Rimbaud). Després d'una etapa de formació, en la qual va intervenir d'una manera decisiva el llegat d'un art constructiu i fins i tot normatiu, Campano es va obrir a visions més afins al seu temperament turbulent i emocional, i va connectar tant amb l'informalisme europeu com amb l'expressionisme abstracte nord-americà. No obstant això, buscava la manera de catalitzar l'energia i la gestualitat de la pintura per mitjà d'una fórmula combinada de traducció i inspiració en l'expressió poètica més radical i alquímica de Rimbaud, a partir del poema Les voyelles. Aquest poema, que representa la ruptura i la transgressió del llenguatge poètic, va fundar -des d'una nova manera d'entendre la metàfora que anava més enllà de la sinestèsia- la mirada i la llengua poètiques contemporànies. Campano recorre a Rimbaud per establir, a partir de la pintura, un tall radical on la seva pròpia mirada trobi un punt de suport: un lloc on el llegat d'una determinada tradició de renovació conflueixi amb la seva pròpia determinació de ruptura per afirmar, des d'aquí, una manera de pintar.
Mistral I s'inscriu clarament en el context obert per «Las vocales», però respon a un impuls de recuperar, per mitjà del paisatge, la frescor de la pintura plein air , a l'aire lliure, amb la qual també es pot reflexionar sobre la naturalesa. Campano va fer aquesta obra en un moment en què Cézanne i els seus paisatges de la muntanya de Sainte-Victoire s'havien convertit, per a ell, en un altre punt de referència, mentre descobria el paisatge de la Provença. Mistral I és la Provença que veu i mira Campano, un paisatge metafòric de pintura, sinestèsic com el poema de Rimbaud, en el qual els gestos i el color esdevenen trops per percebre i escoltar el vent, els sons dels arbres o la profunditat plana de la vegetació que es belluga. Energia i lirisme es fonen en una escenografia en la qual, gairebé silenciosos, conflueixen els ressons de Robert Motherwell amb els d'Albert Ràfols-Casamada.
