La pintura de Soledad Sevilla s'ha desenvolupat en l'encreuament fructífer d'una perspectiva geomètrica i normativa, amb una veta essencialment emocional i sensible a les preocupacions perceptives. La diversa dosificació d'aquestes dues tendències ha determinat el caràcter de cada sèrie, de cada etapa i també de cada instal·lació, íntimament lligades a la pintura.
La sèrie «Las Meninas », feta entre el 1981 i el 1983, constitueix el primer intent d'integrar rigor analític i rigor emocional, prenent com a punt de partida el quadre homònim de Diego Velázquez. Potser pel fet de tractar-se d'una obra en què espai, atmosfera, llum, color i temps s'enllacen d'una manera molt radical, generant un mecanisme d'anàlisi abstracta de gran intensitat de percepció i representació, paral·lel a l'escena. El quadre de Velázquez ha estat reiteradament abordat de manera al·lusiva durant els últims segles, però Soledad Sevilla rescata per a la seva reflexió l'estructura profunda d'aquest mecanisme d'anàlisi abstracta i prescindeix de tota referència a l'escena. L'espai es reconstrueix des de la modulació de plans, que de vegades es tallen i es divideixen per línies, i d'altres es penetren suaument per mitjà del color. La superposició de trames de línies regulars determina els plans i defineix el color. Les ombres i les penombres adquireixen una vibració de profunditat atmosfèrica sobre la qual descansa l'espai; els contrastos de llum es delimiten des del color. En gammes cromàtiques allunyades del naturalisme es construeix una reverberació tant de llum com d'espai que deixa aparèixer darrere el rigor formal el camí de l'evocació poètica, tret que es posarà contundentment de manifest en la seva sèrie posterior, dedicada a l'Alhambra.
Meninas IX se situa en el nucli central de la sèrie i resumeix totes aquestes preocupacions. Iniciada a Boston, on l'artista va residir entre el 1980 i el 1982, planteja dos únics plans de color, relacionats mitjançant talls diagonals de línies blanques en els extrems, mentre que en el vèrtex la trobada busca una fosa de les trames de línies i de color. La diagonal condensa una precisa interpretació de Velázquez, i també de Las Meninas.
Precisament la diagonal és decisiva en tota l'obra de Soledad Sevilla, no tan sols en la seva pintura, per exemple en les seves instal·lacions més complexes, on l'espai real és tallat per una retícula en diagonal, amb la qual incorpora una típica inestabilitat continguda de to barroc.
Les preocupacions espacials de Soledad Sevilla adquireixen al llarg de la sèrie «La Alhambra» un caràcter pròpiament perceptiu, mitjançant la constant construcció d'una evocació poètica des del rigor geomètric. La gestació d'aquesta sèrie segueix un llarg i lent procés en el qual coincideixen diverses i afortunades circumstàncies. D'una banda, la investigació analítica duta a terme en la sèrie «Las Meninas» defineix les possibilitats plàstiques d'una anàlisi representativa de l'espai; de l'altra, resulten decisius els suggeriments d'Oleg Grabar, a les classes del qual Soledad Sevilla va assistir a la Universitat de Harvard durant la seva estada a Boston; i, finalment, l'oportunitat de residir temporalment durant uns mesos a la vil·la de la Fundació Rodríguez Acosta, la vil·la que surt en la silueta granadina com una prolongació modernista de l'Alhambra.
La sèrie es divideix en tres seccions o temps, cadascun dels quals remet a espais del palau nassarita, més com una modulació de moviments musicals que no pas com a documentació analítica i espacial: la cambra daurada, que resumeix en la figura de les portes el misteriós, l'ocult i els trànsits; el pati dels Arrayanes, que és el lloc dels reflexos i la il·lusió; i el pati dels Lleons, espai de les llums i les ombres. Al llarg de la sèrie s'estableixen línies de convergència, trencaments, variacions i repeticions, com passaria en una composició musical o en un poema. Rau aquí la seva unitat última i la consistència de cadascun dels seus fragments.
Els títols de cada obra adopten un to poètic d'evocació, però que alhora recorda els versos gravats a l'estuc com a fris ornamental del palau.
