Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Cap, negre i plata
Títol original: Cabeza, negro y plata
1983
Làtex sobre tela
Dimensions: 201 x 200 cm
Referència: ACF0135
Afegir a la meva Col·lecció
Al començament de la dècada dels vuitanta, Juan Navarro Baldeweg va reprendre la pràctica de la pintura, en la qual s’havia iniciat feia vint anys, però amb una transformació, si no radical, sí considerable en la seva manera d’abordar-la. El tret principal que l’ha definit des de llavors i fins avui és el fet d’emplaçar-la en un terreny que no distingeix entre figuració i abstracció. Segons ho expressa el mateix artista, en la seva pintura hi ha sempre «signes recognoscibles», «una turgència de les formes en els fons més abstractes ».
Navarro Baldeweg ha fet seves, de manera sistemàtica i alhora inventiva, certes aportacions d’algunes de les principals personalitats tant de la tradició històrica com de la modernitat avantguardista; per exemple, Henri Matisse o Constantin Brancusi, en el període anterior a la Segona Guerra Mundial, o Robert Motherwell en el mig segle posterior. Segons Kevin Power, «Navarro Baldeweg rellegeix Ticià, Ingres o Matisse no solament per descobrir allò que no es va dir, sinó el que es pot dir una altra vegada i d’una altra manera ».
Així mateix, aquest artista tampoc no ha menyspreat mai la seva intensa relació amb el món mediterrani, ni amb els motius, els assumptes i els arguments que han presidit el seu ideari i el seu imaginari.
L’obra Cabeza, negro y plata s’emmarca en un conjunt de «Figuras» –així les va batejar l’artista en la retrospectiva que li va dedicar l’Institut Valencià d’Art Modern entre el maig i el juny del 1999–, en el qual es podrien incloure altres sèries precedents i posteriors: els «Fumadores» o les «Dánaes». Les obres de la sèrie «Figuras» es diferencien dels «Fumadores» perquè aquí no hi ha cap mena de representació de les energies o sinèrgies del protagonista del quadre –una característica general de la seva obra, tant escultòrica com arquitectònica–, i de les «Dánaes» perquè eludeixen qualsevol referència a la mitologia o a la història de la pintura. Tampoc no són «caps clàssics», abundants en les obres que va fer tres o quatre anys més tard, sinó que es podrien considerar «màscares», més que no pas caps estrictament parlant. Són, com les ha descrit Ángel González, relacionant-les amb la poètica del pintor, «màscares d’allò invisible, ja que les màscares no solament serveixen per amagar-nos dels altres i fer-nos invisibles als seus ulls, sinó que serveixen, a més a més, perquè allò invisible es deixi veure. Sembla que constitueixen el límit mateix entre el que és invisible i el que és visible, o són com a mínim la seva representació més plausible, freqüent i notòria».
