Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Bon noi mal noi
Títol original: Good Boy Bad Boy
1985
Videoinstal·lació: 2 vídeos LaserDisc transferits a DVD (color, so), 2 monitors de televisió i 2 peanyes de fusta
Dimensions: 17' 07" i 15' 20"
Dimensions variables
Referència: ACF0105
Edició: 4/40
Afegir a la meva Col·lecció
Good Boy Bad Boy va suposar el retorn de Nauman al vídeo com a suport narratiu després d'una pausa de dotze anys. Aquesta obra es va exposar originalment formant part de «Chambres d'Amis» al Museu Haus Esters de Krefeld (Alemanya), però poc després es va editar com a obra independent. Nauman aclareix que va tornar a utilitzar el vídeo perquè el rètol de neó -un dels seus suports favorits durant la primera meitat dels vuitanta- li imposava massa restriccions per narrar ficcions complexes. Per primer cop, a més, va contractar actors professionals en lloc de protagonitzar ell mateix la història, ja que volia «eliminar-me a mi mateix com a objecte».
La peça consta de dos monitors situats sobre els seus pedestals respectius. Sobre cadascun d'aquests es projecta un vídeo diferent. El de l'esquerra mostra el bust d'un home negre; l'altre, el d'una dona blanca. Tots dos personatges apareixen en un fons obscur i neutre, i reciten el mateix text: «Jo era un bon noi. Te eres un bon noi. Nosaltres érem uns bons nois. Això era bo. / Jo era una bona noia. Tu eres una bona noia. Nosaltres érem unes bones noies. Això era bo...» Hi ha l'evident intenció d'incloure l'espectador en la peça. Els actors miren fixament la càmera, i van repetint amb insistència el pronom «tu»; volen involucrar l'espectador que contempla l'obra, tot i que la seva participació li és negada per una obligada passivitat.
Les situacions i les accions a les quals fa al·lusió el text són comunes a tota persona: ser bondadós o dolent, estar viu, tenir relacions sexuals, estimar, avorrir-se, odiar, beure, menjar, defecar, orinar, dormir, pagar i morir. Aquest llarg passatge es repeteix cinc vegades, amb un canvi de to progressiu. Els actors, sobretot la dona, van adoptant una entonació com més va més violenta. El fet que tots dos llegeixin el text a una velocitat diferent fa que els dos vídeos no vagin a l'uníson, i que la dona acabi després que l'home. Aquesta falta de sincronia crea una tensió indubtable. A la simplicitat tediosa del relat se suma una confrontació racial i de gènere ben clara, accentuada per l'espai que separa tots dos monitors i, per tant, tots dos personatges. El text constitueix una dissecció quasi científica de les accions i les actituds vitals fonamentals. Aquesta repetició pesada no suggereix passió ni intensitat, sinó només desgana i, conformement va avançant la lectura, violència. La insistència amb què parlen els protagonistes no suggereix els valors en què hem estat educats, sinó els dogmes amb què hem estat adoctrinats. Alguns són pures convencions socials, com ser bo o ser dolent. Tanmateix, la frase final és un sentiment comú a tots: «Jo no vull morir. Tu no vols morir. Nosaltres no volem morir. La por a la mort». Es genera un immens i revelador contrast entre una sèrie de llocs comuns sobre la felicitat amb la inexorable presència de la mort.
