Lightbox
Enrere
Sense títol núm. 102
Títol original: Untitled n.º 102
1981
Fotografia en color
Dimensions: 164,5 x 60,5 cm
Referència: ACF0088
Edició: 10/10
Imprimir fitxa Imprimir fitxa Afegir a la meva Col·lecció Afegir a la meva Col·lecció
El 1975 Cindy Sherman va iniciar la sèrie d'autoretrats titulada «Untitled Film Stills», que es va començar a fer conèixer a partir de l'exposició «Four Artists» (Artists Space, Nova York, 1978) i que ràpidament es va convertir en una obra emblemàtica en el context del debat sobre la postmodernitat que dominava l'escena de Nova York a partir del final dels setanta. Aquelles primeres imatges, de petit format i en blanc i negre, mostraven l'artista a diferents llocs escenificant personatges femenins estereotipats i evocaven l'atmosfera de les pel·lícules de sèrie B dels anys cinquanta i seixanta. Al començament dels vuitanta, Sherman va introduir el color en les seves obres i va passar a compondre escenificacions de format més gran, més elaborades i complexes que, a diferència dels seus primers autoretrats, implicaven un treball estrictament d'estudi. Amb la utilització de la llum per crear una atmosfera dramàtica i sobretot al principi amb una escenografia molt modesta, l'artista construïa imatges amb un fort sentit narratiu, si bé el significat de la narració era sempre incert. En la reflexió postmoderna, la fotografia havia d'ocupar un lloc especialment significatiu. En l'influent assaig de Douglas Crimp The Photographic Activity of Postmodernism , l'autor plantejava que Cindy Sherman, en els seus autoretrats escenificats, posava en dubte les idees d'autobiografia i identitat, ja que demostrava que tots aquests conceptes eren convencions culturalment establertes i, en última instància, ficcions. Per Crimp, la impersonalitat, la reproductibilitat i el valor d'ús de la fotografia també eren un qüestionament de l'obra única, original i autònoma, és a dir, dels puntals moderns de l'art i l'estètica. L'autoretrat escenificat és una manera antiga de posar en dubte el realisme fotogràfic -tan antiga com la fotografia mateixa- i constitueix una estratègia fonamental per a les pràctiques artístiques sorgides del debat feminista, una de les fonts teòriques del treball de Cindy Sherman. A partir dels anys seixanta, moltes dones artistes van començar a fer servir la fotografia per documentar les seves performances. Aquest ús de la fotografia es basava en el valor identificador atribuït històricament a la fotografia per donar forma documental a identitats escenificades, d'una manera semblant al que va fer Marcel Duchamp en transvestir-se fotogràficament en Rrose Sélavy. L'operació de l'autoretrat escenificat fa al•lusió als processos socials i històrics de construcció d'identitats i és, per tant, una estratègia clau per qüestionar-se aquestes identitats; per això s'inclou en el debat feminista. En els seus autoretrats, Cindy Sherman actua com una «dona disfressada de dona », és a dir, escenifica paròdicament els papers femenins definits per una mirada masculina dominant i interioritzada. Cap al 1989, Cindy Sherman començà a autoretratar-se reconstruint quadres de Caravaggio, Rafael o Ingres. Aquest interès per la història de la pintura que s'endevina en els seus «History Portraits» semblava una conseqüència lògica de diversos aspectes presents en el seu treball des del començament de la dècada dels vuitanta. D'una banda, per la complexitat cada vegada més gran de les seves escenificacions, tant pel que fa a la llum com als elements escenogràfics i la utilització de disfresses i pròtesis, cosa que comportava una deformació cada cop més grotesca dels trets físics de l'artista. D'altra banda, l'interès per la història de la pintura sembla sorgir també d'una reflexió sobre el procés mateix de construcció de les seves imatges fotogràfiques. La manera com utilitza el format i la composició, i també la teatralització, comporten una reactualització fotogràfica del concepte d'imatge-quadre, l'origen del qual està en la història de la pintura. Al començament dels anys noranta, Cindy Sherman emfatitzà el to grotesc i sinistre dels seus autoretrats i començà la sèrie «Sex Pictures», en què no surt l'artista sinó únicament els objectes utilitzats en les escenificacions. Aquestes imatges d'artificialitat pura presenten composicions d'objectes sexuals i pròtesis, i combinen les posades en escena d'instruments pornogràfics amb els detalls de residus orgànics i detritus corporals, com si es tractés d'aproximacions a fragments dels seus fons o escenaris més lúgubres, densos i elaborats.

Obres que et poden interessar