Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Cigurí verde, 1993
1993
Tècnica mixta sobre tela
Dimensions: 200 x 169,5 cm
Referència: ACF0059


Aquesta pintura es va exposar el 1994 a la galeria habitual del pintor, la galeria Soledad Lorenzo, juntament amb altres obres de la mateixa sèrie, com per exemple El lugar del ombligo, Escenas de montañas, Herradura reposada o Polvo, cuchillos. Era la seva primera mostra individual després d’haver entrat en contacte amb Schnabel i d’haver obtingut un gran èxit en la mostra col·lectiva d’alumnes «Propuesta 92», presentada al Círculo de Bellas Artes de Madrid.
Aquesta obra pot servir per delimitar i alhora minorar la influència de l’artista nord-americà en l’obra primerenca del pintor espanyol, influència que podríem descriure, més que com una dependència formal, com una coincidència d’actituds davant del fet mateix de pintar, i com una certa «ficció literària» sobre la vida del pintor modern que tots dos comparteixen. Pot servir d’exemple el fet que Galindo va tenir el seu taller en un magatzem de plàtans reciclat per a aquesta finalitat, i actualment el té en els antics cellers de la que va ser la casa a Boróx (Toledo) d’un torero mític, Domingo Ortega.
Un tret distintiu de l’obra de Galindo és sobretot l’acumulació de pintura mitjançant brotxades, llançaments i regalims (sempre més gruixuts que el dripping pollockià), com també la densitat del color (moltes vegades apagat, d’altres rutilant, però que sempre eludeix les transparències lumíniques) i l’assemblage de materials de procedència dubtosa, absent en aquesta obra en concret però que, ajustant-se als termes «del que és pobre», o del que remet a existències precàries, caracteritza moltes de les seves obres. Així mateix, la sexualitat impregna la sensualitat de la seva manera de fer. Igual que la intenció provocativa dels títols, entre irònica i sarcàstica, amb un fons sentimental ineludible, es tracta de característiques singulars que defineixen un pintor dotat d’una poètica pròpia, que Kevin Power ha qualificat de «poètica de l’excés». En el mateix text de Power, que va servir per presentar la mostra a la qual ens referim, el crític descriu Cigurí verde com una pintura «que ens deixa entreveure els densos boscos que somiaven els exploradors, fins i tot quan estaven enmig de la boira».