Entre les imatges més freqüents del Richter hiperrealista destaquen, a més dels paisatges i les natures mortes florals, les d'una dona sola, d'esquena o dedicada a activitats quotidianes com la lectura o les atencions a la mainada. Aquest grup temàtic es va iniciar amb peces com la molt cèlebre Betty (1988). Com en el cas de les pintures abstractes, aquestes obres es caracteritzen per un estil fred, distanciat i desenfocat, allunyat de les retòriques heroiques expressionistes, però que no renuncia mai a la bellesa.
Basades en fotografies, aquestes obres realistes no són estudis de versemblança, sinó obres autònomes que parlen d'elles mateixes. La figura, en aquest cas la dona nua que veiem d'esquena amb el cap inclinat cap endavant, es converteix en constatació o emblema de les possibilitats metafòriques de la pintura. El personatge és davant d'un espai ambigu i borrós, potser una porta, però també d'una abstracció de tipus geomètric, que suggereix que l'ànima del quadre és alguna cosa més que un índex de les seves característiques físiques. Richter es refereix d'aquesta manera a qüestions de presència o misteri, si bé ho fa des de l'anàlisi o la reflexió objectiva sobre la natura del pictòric. Les imatges de Richter no són fruit de la improvisació inspirada, sinó de la voluntat d'aconseguir imatges imperibles i plenes de sentit, a partir dels fenòmens que poden ser constatables, com ara l'equilibri compositiu i cromàtic i la llum difuminada i misteriosa. L'escala domèstica d'aquests quadres suggereix també el potencial poètic del quotidià.
