Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Sense títol (The Adversary)
Títol original: Sin título (The Adversary)
1994
Fusta, pintura i cinta adhesiva
Dimensions: 245 x 177 x 86 cm
Referència: ACF0003


«La casa», la seva idea de casa -cito literalment el títol d'una exposició amb aquest tema que es va presentar fa uns quants anys a Madrid-, ha estat un dels motius insistents en la reflexió dels escultors contemporanis, i també de pensadors i escriptors. De fet, a alguns d'ells les seves cases els defineixen tant com els defineixen les seves obres.
La qüestió no solament es resumeix en els aspectes arquitectònics de la casa, ni en les semblances formals de les escultures amb la noció de «casa» -una noció, per cert, el «dibuix» de la qual ens acompanya des de la infantesa, ja que no hi ha cap nen que no hagi traçat alguna vegada la imatge inventada de casa seva-, sinó que té a veure amb la idea d'habitar, la idea de com ens acomodem als espais en els quals vivim, la idea del tipus d'intercanvis que, allà resguardats, mantenim amb els nostres semblants, i també la idea del tipus de transaccions que fem amb els objectes domèstics.
Durant el 1994 i el 1995, Pello Irazu es va dedicar a explorar el seu imaginari de casa. Va arribar fins i tot a posar-la de cap per avall, que és el que literalment va fer en una peça monumental del 1994, Dreambox (La casa), en la qual el sostre descansa sobre el terra, a les parets hi ha amples obertures interrompudes per exigus murs de maó pintat, i no té portes.
De les diverses peces que remeten a aquest motiu podem destacar Sin título (The Adversary) i Summer Kisses. Si aquesta última té un punt d'alegre i pervers, The Adversary té alguna cosa d'inquietant i inhòspit. Es tracta de dos trossos de mur (millor dit, de la representació d'un mur) que recolzen sobre la paret de la galeria, amb un teuladell de fusta tan angost que no ofereix ni protecció ni refugi de cap mena, i una estreta franja d'obertura entre els dos murs que no permet el pas a l'altra banda, però que sí que permet saber que allà, darrere la paret, l'únic que hi ha és més paret.
Es diu que habitem on més sovint dormim, i per tant on més vegades somiem. Potser aquesta és la raó per la qual José Luis Brea, en el comentari que fa sobre la casa d'Irazu, l'anomena «la casa dels somnis: una bona casa».