Enrere
Imprimir fitxa
Afegir a la meva Col·lecció
Meravella Inútil
Títol original: Useless Wonder
2006
Videoprojecció de 2 canals sobre pantalla suspesa
Dimensions: 8' 36"
(color, so)
7' 51"
(blanc i negre, sense so)
Pantalla: 244 x 320 cm
Referència: ACF0002
Edició: 4/5
Fotografia:
© cortesia de l’artista i kurimanzutto, Ciutat de Mèxic
Afegir a la meva Col·lecció
Des de 1999, Carlos Amorales (Mèxic DF, Mèxic, 1970) ha anat compilant un ampli repertori d’imatges digitals que li serveixen de base iconogràfica i lèxica per a moltes de les seves obres. Format com a pintor però insatisfet amb la pintura, durant set anys va consolidar una línia d’investigació performativa per construir-se a si mateix com a artista. Proveït d’una màscara de lluita lliure i d’un elegant vestit d’executiu, va crear un alter ego que intervenia en actes socials i exposicions en museus, tot jugant amb la dicotomia entre l’anonimat i la identitat.
El retorn al dibuix el va fer des de l’estudi d’animació que va fundar a la ciutat de Mèxic el 2003, on col·labora amb dissenyadors, grafistes i músics. Les siluetes que componen les seves animacions estan classificades en una enorme base de dades que anomena «Arxiu líquid». Són figures gràfiques sintètiques i combinables, en procés continu d’associació i de transformació, que configuren un vocabulari de signes híbrids que es multiplica i es fragmenta, que inventa noves formes i acaba generant criatures i paisatges fantasmagòrics.
Useless Wonder (Meravella inútil) és una projecció videogràfica de dues animacions contraposades i complementàries sobre les dues cares d’una única pantalla suspesa en diagonal en l’espai expositiu. En un costat de la pantalla, un mapamundi es descompon en petits fragments i es torna a recompondre per iniciar novament el procés de ruptura i reubicació. Les al·lusions a la separació de les plaques tectòniques s’obren a la interpretació metafòrica sobre la descomposició del món contemporani. A l’altra cara de la pantalla es projecten animals, paisatges i figures humanes utilitzant com a colors bàsics el vermell, el blanc i el negre. Els ocells inicien i tanquen fílmicament aquest passeig apocalíptic que té el seu punt àlgid en el moment en què les aus es multipliquen i ataquen la figura d’una dona amb el cos esquitxat de taques vermelles. La intensitat de la música reforça la sensació de caos i incertesa d’aquesta simfonia d’espectres.
El mateix Amorales afirma que el seu treball tracta dels atavismes que perviuen en la nostra mentalitat contemporània i que el seu sentiment catastròfic està arrelat en la vivència adolescent del violent terratrèmol que el 1985 va devastar Mèxic.
