Sergio Prego
Espanya, 1969
Enrere
L’obra de Sergio Prego (Hondarribia, 1969) experimenta amb la noció del que és escultòric a través de l’expansió del concepte d’escultura en l’espai i l’amplificació de la relació amb el cos. Prego s’inscriu en la generació d’artistes de la tradició escultòrica de finals de la dècada dels noranta que reconeix la importància de la performativitat a l’hora de generar sentit i context en l’obra. Entenent que l’escultura es compon del gest, la relació amb el context i la localització en l’espai, incorpora el cos com a vector indispensable a través del qual s’entén l’espai i viceversa.
La tecnologia es converteix llavors en una eina clau per construir els seus escenaris. Amb Tetsuo, Bound to Fail (1998) inicia el que serà una sèrie d’obres entre les quals s’inclouen Home (2001), Recoil (2002) o Black Monday (2008), que mitjançant un dispositiu de càmeres disposades en cercle, capturen simultàniament un esdeveniment (el cos de l’artista saltant, un líquid rosat sortint-li de la boca, una explosió). En editar les fotografies en un vídeo, el resultat és una mirada centrípeta sobre l’acte congelat: la perspectiva es multiplica, i les nocions tradicionals de l’espai-temps queden suspeses. Aquesta preocupació per visibilitzar i negociar els límits de l’experiència espacial també es pot comprovar a Yesland, I’m here to stay (2001), obra en la qual l’artista camina sobre els sostres i parets d’una reconstrucció de l’espai expositiu, la sala Montcada de la Fundació ”La Caixa”; o a Cowboy Inertia Creeps (2003), en la qual veiem l’artista reptar per estructures urbanes de diferents ciutats.
En els últims anys, la deriva artística de Prego ha desenvolupat arquitectures pneumàtiques fetes de materials translúcids que envaeixen l’espai expositiu i conviden l’espectador a recórrer el seu interior. En caminar a través de la instal•lació, el seu interior es confon amb el de la sala, qüestionant la relació amb el context arquitectònic i la materialitat de l’objecte.
Sergio Prego es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat del País Basc i ha viscut durant més de deu anys a Nova York, durant els quals ha treballat a l’estudi de Vito Acconci com a únic artista d’un equip format per enginyers i arquitectes. El 2012 va rebre el premi Gure Artea en reconeixement a la seva activitat creativa.
Julia Morandeira