Ben aviat Còrdova li va quedar petita a Pepe Espaliú, que se’n va anar a la recerca d’aires nous i referències culturals a Sevilla i, des d’allà, cap a Barcelona, pont amb Europa en molts aspectes durant els anys nefasts del franquisme. París va ser la seva nova destinació, el temps de descoberta de la psicoanàlisi, d’assistència al famós Séminaire que impartia Jacques Lacan i d’afermament de la seva homosexualitat per mitjà de la lectura de les obres de Jean Genet, entre d’altres. Va retornar a Espanya, a mitjan anys vuitanta, des de la talaia de la corresponsalia de la revista Figura a París i, sobretot, amb el convenciment que havia arribat l’hora de plasmar en la pintura el seu immens univers de llums i ombres. Alma mater de la galeria La Máquina Española, que va dirigir José Cobo –de primer a Sevilla i posteriorment a Madrid–, Espaliú va encapçalar al principi una generació d’artistes andalusos, però amb el temps va emprendre el seu propi camí en el camp de l’escultura, proveït d’un bagatge cultural i intel·lectual poc freqüent a les nostres contrades. A les ciutats de Londres, Amsterdam i Nova York es va poder veure la seva obra, malmesa per l’arribada de la sida. Va tenir temps, però, de veure néixer The Carrying Society per conscienciar la societat sobre aquesta malaltia, i de protagonitzar una de les accions més aconseguides de l’art espanyol contemporani als carrers de Sant Sebastià i Madrid. Va morir el 1993, a la seva ciutat natal.