Alumne de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, ja als anys setanta la seva pictoricitat matèrica es va desplaçar cap a una pintura no retiniana. Al començament dels anys setanta va fer una estada a París mitjançant una beca i el 1973 va obtenir la beca Juan March. En aquells anys va iniciar una defensa radical del caràcter bidimensional de la superfície pictòrica per mitjà d’una geometria modular i seqüencial facilitada per les tintes serigràfiques. Aquesta definició estructural de la pintura marcà tota la seva trajectòria artística, com també l’ús restrictiu del negre com a color de força o introspecció. Aquestes organitzacions geomètriques ben aviat es van contraposar amb petits signes d’aparença cal·ligràfica, fins que va deixar que fos la mateixa cal·ligrafia que recorregués tota la superfície amb una gamma cromàtica molt austera. Aquest tipus d’exploracions el van portar a l’execució de grans formats de paper entintat i lones sense bastidor com una manera de sobrepassar l’espai físic convencional de la tela. Durant una bona part dels anys vuitanta abandonà la pintura i es dedicà als «treballs de taula», en una etapa en la qual va deixar de banda els suports tradicionals i es va concentrar, a través de la confecció de llibres i llibretes, en les possibilitats del signe, línia i espai. El retorn a la pintura es va produir a finals de la dècada del 1980 i ja sempre es va complementar amb el treball sobre paper, ambdós guiats per un diàleg compromès amb una noció d’ordre que, en endavant, es qüestiona contínuament en una cerca permanent dels seus aspectes mudables i inestables. Als anys noranta es va endinsar en un treball rigorós de sedimentacions pictòriques verticals i horitzontals que es van convertir en un laboratori de mesuraments del suport mateix respecte de les pulsions de la mà. Capes i capes de gammes cromàtiques juxtaposades es distribueixen per la superfície de la tela, i deixen constància solament de la cardinalitat espacial i dels ordres interiors d’una quadrícula sense jerarquies a la manera de registres sensibles de la seva pròpia expansió en l’espai, la qual cosa el converteix en un dels pintors abstractes més severs i radicals dins del territori espanyol. A la dècada del 2000, aquests recorreguts assoleixen una organització reticular complexa que s’ajusta a una visió polièdrica (i per tant volumètrica i profunda) de l’espai, que s’alia ara amb una multiplicació de la direccionalitat de les trames, però també amb l’afegiment i la sostracció (esgrafiada) de la pintura que dóna igual valor a positiu/negatiu, espai/forma, amb l’ajuda en tot moment d’una temporalitat lenta i afectiva de la manufactura. Amb aquest teixit reticular –fet a l’oli o en sèries de dibuixos– que s’encadena, es contrau o fins i tot es juxtaposa, Chancho revifa la importància moral de l’ordre pertorbat que recorre la pintura, des de Giotto, passant per Caravaggio i fins a Barnett Newman, però també la ressonància de les cadències arítmiques que es poden trobar en la poesia o el jazz. Des del 1973 fins a la seva jubilació l’any 2013 ha estat professor i catedràtic de pintura a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, que el 1978 es va convertir en la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on ha format innombrables artistes i ha deixat uns ensenyaments que encara avui són vigents. A part, des del 1987 col·laborava també amb EINA, Centre Universitari de Disseny i Art.