Molt sovint, les històries dels altres ens sedueixen més com menys ens incumbeixen. L'anonimat de l'altre sembla afavorir una certa transigència envers la seva condició, els seus costums i les seves maneres de veure el món, actitud que adoptem només ocasionalment quan es tracta d'algú més proper. Sophie Calle explica històries dels altres, de gent que rarament coneix, els observa, els segueix i els investiga. Tafaneja les seves vides, els espia pel carrer, regira les seves coses, furga les seves agendes, va a les seves cites, xafardeja amb els seus amics. Pregunta, inquireix i delata aquells aspectes que se circumscriuen en el que habitualment s'entén per vida privada. Fabricar històries i subvertir fronteres entre el que és privat i el que és públic, entre el que és art i el que no ho és, són alguns dels eixos més recurrents al voltant dels quals es vertebra gran part de l'obra d'aquesta artista. Així, per exemple, en un dels seus primers treballs, Les Dormeurs (1979), Sophie Calle invita a casa seva unes quantes persones desconegudes i les fa dormir al seu llit. Mentre els invitats dormen, els observa i els fotografia. Quan es desperten, els entrevista. Aquest costum que té de seguir la gent pel carrer du Sophie Calle fins a Venècia (Suite Vénetienne, 1980) seguint les passes d'un home desconegut. També el fotografia i va anotant tots els seus moviments. A Le Détective (1981), encarrega a la seva mare que contracti un detectiu perquè la segueixi i la fotografiï. A Les Aveugles (1986), pregunta a diverses persones cegues de naixement quina imatge tenen de bellesa. I, finalment, a L'Absence (1991), demana als guàrdies i empleats d'un museu que descriguin unes obres que han estat robades del recinte. «Cada obra de Sophie Calle,» afirmava el seu amic Hervé Guibert, «és la il·lustració rigorosa d'una idea de base, subtil o explosiva, retorta, lluminosa, agafada pels pèls.» En el seu primer llargmetratge, No Sex Last Night (1992), Sophie Calle es converteix en el seu propi objecte d'investigació, en el seu propi altre. Amb tot, a mesura que l'artista es va esquarterant emocionalment, al mateix temps es va recomponent. En una fotografia de la sèrie «Les Autobiographies» (1992), molt vinculada al que després va ser la pel·lícula esmentada, Calle escriu: «Poc després de la nostra separació vaig proposar a Greg de fer la foto record d'aquell ritual. Va acceptar». Així crea una història d'amor i desamor, l'acidesa i sentit de l'humor de la qual no impedeixen entreveure temes com la por, el dubte, la soledat, l'engany i el desengany. A partir, doncs, de documentacions, fotografies, vídeos, textos, veritats i mentides, Sophie Calle va teixint la seva teranyina, en la qual atrapa històries que ella mateixa construeix i provoca, en una mena de ritual minuciosament controlat. La barreja de grosseria i burla, de sensibilitat i passió, commou profundament i fan que la seva obra esdevingui una espècie de mirall de l'ànima, la pròpia i l'aliena.