Martí Anson (Mataró, 1967) prové de la tradició conceptual, i és per això que la seva obra està determinada per les qüestions que remeten tant a la idea mateixa d’art com als seus processos de producció. Mitjançant vídeos, instal·lacions i fotografies, l’espectador, l’experiència del qual és fonamental en les seves obres, es troba involucrat en espais de temps alterats que frustren les seves expectatives de percepció. Un bon exemple d’això és L’apartament (2002), una maqueta a escala 1:1 construïda d’acord amb els manuals de bones pràctiques d’arquitectura i decoració, però amb una distribució espacial heterodoxa que contradiu per definició les convencions de la nostra pròpia experiència. Un altre dels conceptes fonamentals del seu treball és l’exploració de les paradoxes del temps com a força de treball. Així, a Fitzcarraldo (2005), durant cinquanta-cinc dies, l’artista construeix un vaixell en un espai del qual mai no podrà sortir. Les seves reproduccions i simulacions ens repten a qüestionar la lògica de les coses, a ironitzar sobre la funció de l’art i de les institucions.