John Bock
Alemanya, 1965
Enrere
John Bock es va criar en una granja remota d’una regió del nord d’Alemanya i va estudiar a Hamburg, la capital alemanya del teatre, però ben aviat es va traslladar a viure a Berlín. S’autodefineix com a artista i patafísic i fa performances totals, que es converteixen en pel·lícules i instal·lacions i que produeixen universos surrealistes, heterodoxos i eclèctics sempre abocats a la crítica social. Per a John Bock els objectes són capturadors d’idees fragmentàries que hi queden retingudes durant un moment: el seu llenguatge i la seva manera de produir significat és inseparable d’allò material. En els seus inicis, Bock impartia conferències desassenyades basant-se en diagrames derivats de la teoria social i del cientisme. Més endavant, reprenent formes de l’espectacle teatral de l’avantguarda, del dadaisme i del moviment Fluxus, com també del circ anarquista, va inventar un format únic que fusiona interdisciplinàriament moda, escultura, teatre, cinema, política, filosofia, música, atzar i performance per qüestionar les limitacions de l’art a l’hora de representar la realitat de manera complexa. Amb l’ambigüitat de la seva obertura estructural, els seus relats s’estenen per les sales en formes materials que desafien les regles tradicionals de la representació, com en el cas de Nothingness Below the Jaw (2011): l’aparença d’una taula de despatx darrere d’una cortina transparent i el color blanc asèptic fan pensar en una funcionalitat que esdevé parafernàlia confusa a mesura que l’espectador desxifra quins objectes la componen. Alhora, el vídeo mostra una precària dissecció amb actors no professionals i un decorat també precari, i expressionista, que contradiu l’aparença de divulgació científica. Centres d’art d’arreu del món, entre els quals destaquen el REDCAT de Los Angeles, l’ICA de Londres o el MoMA de Nova York, s’han fixat en el treball d’aquest artista, que ha participat també en cites com la Biennal de Venècia (1999 i 2005), la Biennal de Sydney (2010), la Documenta 11 (2002) i la Triennal de Yokohama (2001).
Manuel Segade