El treball de Fernanda Fragateiro s’emmarca en el corrent escultòric instal·latiu contemporani, amb unes referències irrevocables a l’arquitectura i força sovint fet a i per a llocs específics, alguns d’ells a l’exterior i permanents. Ateses aquestes pautes, és obvi que la seva obra té un caràcter fortament relacional, que no solament implica l’espectador en la visió de la peça, sinó que moltes vegades li demana d’interactuar-hi. De vegades Fragateiro treballa sola, però d’altres col•labora amb arquitectes, paisatgistes i urbanistes per a l’elaboració de les seves peces. Llocs públics i privats inspiren l’artista a través de la seva incidència històrica, arquitectònica, social o d’una altra mena. D’una aparent austeritat extrema, el seu treball qüestiona l’absència i la presència, el buit, la memòria dels llocs i la seva amnèsia amb el pas del temps, la paradoxa de la monumentalitat i el dubte mateix de la funció de la intervenció artística. En el resultat minimalista del seu treball es defineix el seu antimonumentalisme, la idea de camuflatge en l’entorn de l’obra d’art, de la seva absència de protagonisme, gairebé com una escenografia invisible amb la seva modesta presència. Les referències socials, antropològiques, paisatgístiques, documentals i performatives apareixen amb discreció en un creuament buscat intencionadament per estimular l’espectador en la contemplació del seu treball. La fenomenologia espacial, amb una indagació directa en l’escala de l’obra, és un altre dels motius d’investigació de Fragateiro, per a qui l’espai és un incomplet continu que cal experimentar. A Unbuilt. After Conjunto habitacional em Scalaheen, Tipperary, Irlanda, 2005. Atelier Soma, Portugal tenim un exemple d’aquesta exploració del buit/ple, on el contenidor convida a l’acció, a pensar en les seves possibilitats relacionals. La repetició de mòduls, amb unes variants mínimes, exquisidament realitzats amb fusta de pollancre, com una suma de maquetes d’estudi d’arquitectura de projectes mai construïts (que és en el que es basa la peça), explora la pràctica artística i el seu deure amb allò social, amb la utopia, amb la recerca d’un lloc perfecte, i finalment, amb les nostres pròpies sensacions com a receptors de l’obra.