A través de múltiples registres de presentació vinculats tant a l’objecte (escultura i instal·lació) com a la imatge (fotografia, dibuix i vídeo), l’obra de Jaume Pitarch implica una recerca constant d’una altra mena de poètica objectual, visual o escenogràfica definida des de la quotidianitat i la insignificància. Una manera d’entendre la realitat que, més per intuïció que per lògica, indueix a un altre possible ordre mental entre les coses, el llenguatge i els seus significats. Una alteració semiòtica i formal de l’entorn immediat on les convencions estandarditzades que regeixen la nostra relació habitual amb els objectes en funció del seu ús o la seva estètica es desdibuixen per donar pas a altres possibilitats perceptives basades en la incertesa i la contradicció. D’aquesta manera, el cos del seu treball s’erigeix com un procés continu d’adaptació frustrada i incompleta entre l’obra d’art i l’espectador; cosa que convida a una resignificació de la realitat basada en la potència de la disfuncionalitat. En aquest sentit, les escultures Water Makes the Fire i momentum #5, totes dues del 2008, exhibeixen la fragilitat i la inadequació tragicòmica que en caracteritza l’obra. D’una banda, veiem una taula amb un flexo que escalfa una copa d’aigua i una espelma; de l’altra, una altra taula –en aquest cas un pupitre– es manté en un subtil equilibri a partir de la suma vertical de les seves quatre potes en una.