Michael Snow (Toronto, Canadà, 1929) ha desenvolupat la seva obra en música, escultura, pintura, fotografia i film. Va estudiar Disseny a l’Ontario College of Art i va treballar breument a mitjan dècada dels cinquanta fent pel·lícules d’animació. No obstant aquesta incursió, breu i primerenca, en el món del cinema, Snow va iniciar la seva carrera artística en l’àmbit de la música, concretament com a músic de jazz. La seva actitud envers els mitjans que utilitza ha defugit sempre la narrativitat i el seu treball s’ha caracteritzat per explorar les possibilitats i peculiaritats dels mitjans. Tal com ell mateix ha comentat «intento treure alguna cosa d’específic de cada mitjà que utilitzo». L’obra de Snow en la seva totalitat és una investigació detallada al voltant del funcionament de la visió i la percepció. Si bé Snow ja gaudia d’una sòlida reputació com a pintor i músic a Toronto, el seu trasllat a Nova York el 1962 en va consolidar el reconeixement internacional. A Nova York, Snow va entrar en contacte amb l’avantguarda i amb artistes com ara Yvonne Rainer, Philip Glass, Sol LeWitt, Hollis Frampton o Jonas Mekas. Snow va adoptar el cinema com un altre mitjà per treballar-hi a partir del 1964, any en què va realitzar New York Eye and Ear Control. Tot i això, l’obra que seria reconeguda com una peça icònica del cinema experimental és Wavelength (1967), que des de la seva primera projecció va rebre tot tipus d’elogis. En cadascun dels seus films Snow investiga algun aspecte peculiar de l’aparell de filmació, certes tècniques, processos o qualitats que són específics d’aquest aparell. En el cas de Wavelength, un film que dura 45 minuts i que es va filmar en una habitació, l’objecte d’estudi és el moviment de zoom que la càmera li permet fer, és la representació d’un espai a través d’un moviment en una percepció que l’ull humà no pot realitzar. Després de rodar diversos films en interiors (Wavelength, Standard Time i Back and Forth) Snow decideix fer una peça en un exterior: un film sobre un paisatge. Per fer La Région centrale (1969), Snow va idear un suport per col·locar-hi la càmera de cinema, de manera que la pogués moure seguint els moviments de la natura, és a dir, moviments circulars i el·líptics, els moviments que segons ell eren la forma apropiada de representar un paisatge en cinema. A See you later/Au revoir (1990), un altre moviment de la càmera és l’objecte d’estudi. En aquest cas es tracta de l’alentiment de la imatge. L’escena mostra el mateix Snow marxant d’un possible despatx i dient adéu a la secretària. L’escena original, que dura trenta segons, s’alenteix i és fa durar divuit minuts. Aquest treball, gravat primer en vídeo per ser transferit més tard a film, està realitzat en colors saturats en un possible homenatge a la pintura holandesa.