Gabriel Orozco
Mèxic, 1962
Enrere
Els anys noranta van ser els anys del multiculturalisme. Exposicions com «Magiciens de la Terre», inaugurada al Centre Pompidou de París l’any 1989, o «Cocido y crudo», que es va poder veure al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), l’any 1994, van suposar un punt d’inflexió per al sistema artístic, controlat fins llavors per artistes europeus i nord-americans (homes, majoritàriament). Gabriel Orozco (Veracruz, 1962) va aparèixer en el moment just al lloc oportú: a mitjans dels anys noranta, la seva carrera es va enlairar fulgurantment, impulsada per aquest nou context en què les identitats culturals es confrontaven i passaven a primer pla i que va afectar també aspectes socials, econòmics i polítics, després del final de la guerra freda. El prestigiós historiador de l’art alemany Benjamin Buchloh sosté que Orozco és un dels grans renovadors de l’escultura de finals del segle XX i principis del XXI. Fins i tot davant d’un panorama artístic caracteritzat per la dispersió i la interdisciplinarietat, aquest autor defensa que, tant els objectes i instal·lacions que l’artista mexicà crea, com les fotografies que documenten situacions que troba per casualitat, al carrer o a la naturalesa, o que ell mateix configura a través de gestos subtils, han de ser considerats com a importants aportacions a aquest mitjà, definit per les relacions espacials que estableix i la seva tactilitat. Més concretament, Buchloh considera que les peces d’Orozco són escultòriques perquè estableixen configuracions diferents i lliures de la realitat, que condueixen al fet poètic a través d’una sensorialitat contraposada a l’objectualitat «controlada» de la mercaderia. Seguint aquest fil, Buchloh crida l’atenció sobre la «qualitat mítica» dels objectes d’Orozco (sovint vinculats a la cultura popular o la natura) i alerta que, en cap cas, s’ha d’interpretar aquesta qualitat com un apuntalament de les febles identitats nacionals o culturals contemporànies, sinó més aviat com un reflex de seva condició precària o ruïnosa. La fotografia ha jugat un paper crucial en la pràctica artística de Gabriel Orozco, perquè li ha permès documentar processos d’experimentació efímers, que mai arriben a materialitzar-se en «escultures» o objectes, o bé perquè li ha servit per capturar escenes de la vida quotidiana, especialment significatives per les seves qualitats poètiques. Peces com Río de basura (1990), Island Within an Island (1993), From Roof to Roof (1993) o Big Bang (1995), en són bons exemples. Les fotografies de la Col•lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani són continuadores d’aquest tipus de treballs i van ser presentades per primera vegada en una exposició individual a la galeria Kurimanzutto, a Ciutat de Mèxic. Les imatges mostren situacions insòlites descobertes per atzar durant la investigació realitzada per preparar aquesta exposició, en llocs com el desert de Matehuala, San Luis Potosí o Oaxaca. Cada peça evoca una història diferent amb mitjans mínims, però totes parlen sobre la fragilitat de la condició humana, a través d’objectes que semblen perduts o oblidats: un arbre ressec i amb les arrels a l’aire que es recolza en les restes d’un mur de tova amb un cartell penjat en el qual es llegeix una frase que el personifica (Árbol frágil); un solitari i desconcertant cavall de fusta, immòbil entre cactus, en algun lloc enmig del desert (Caballo del desierto); o un parabrisa amb l’empremta d’un tret, que s’aguanta en un televisor abandonat, testimoni d’una violència anònima i sense fi (Altar de parabrisas con balazo)...
Pedro de Llano