Matt Mullican forma part d’una generació d’artistes nord-americans anomenada Pictures Generation (generació de les imatges), juntament amb David Salle, Sherrie Levine, Cindy Sherman, Louise Lawler, Richard Prince o Robert Longo, entre d’altres. Les obres d’aquests artistes parteixen d’una desconstrucció i relectura de la imatge dels mitjans com a aproximació crítica a la realitat. Per intentar entendre la representació del món, Mullican fa servir una gran diversitat de formats: performances, dibuixos, pintures, banderoles, tapissos, plafons de vidres de colors, murals, relleus, caixes de llum, cartells, pel·lícules fetes amb ordinador, mapes, diagrames, maquetes d’arquitectura, col·leccions d’objectes, taulers d’anuncis amb fotografies i notícies, textos i poesia, etc. Per Matt Mullican el món és una construcció, un sistema de signes que sempre resulten d’un procés social. L’artista planteja sistemes d’interpretació del món, models de comprensió, interfícies possibles que ens aproximin a un coneixement de la realitat que ens envolta millor i més complet. La imatge existeix a través de les seves representacions, de les seves projeccions imaginàries, per la qual cosa desapareix la diferència entre els objectes i les idees, que pertanyen al mateix context. Allò fictici, l’art, la fantasia i fins i tot les emocions tampoc no es poden separar d’allò real ja que formen part del mateix univers simbòlic. El món de Mullican està fet de relacions, i les paraules, les coses, els objectes i les idees són superfícies per a la inscripció temporal d’uns significats susceptibles de ser traduïts i transformats. Els signes i els símbols creats per l’artista constitueixen un dispositiu particular, un alfabet pictogràfic que transporta una informació encriptada però que entenem com a part d’un continuum cultural. Una de les formes d’organització que més utilitza l’artista és constituïda per les seves cosmologies, una presència constant des dels seus inicis que configura l’escriptura visual que el caracteritza, basada en estructures geomètriques simples a partir de figures bàsiques com el triangle, el cercle o el quadrat. Inspirades en plànols de ciutats modernes i urbanismes de racionalitat utòpica o en dissenys industrials, que basen la seva eficàcia tècnica en la regularitat, permeten a Mullican de crear un «sistema», un mètode possible per entendre i prendre posició al seu món. L’estructura de les seves cosmologies és sempre la mateixa: es componen de cinc «estances». A la part superior, en color vermell, hi ha allò subjectiu, el significat pur, els aspectes inconscients i espirituals de l’existència. A la part inferior, en verd, els elements, la matèria pura, les restes inertes. Al centre de l’estructura apareixen l’home i els seus contextos: les arts, la història, la ciència o la religió, representades en color groc, que són el pont entre el subjecte i l’objecte. El món, en blau, és l’experiència quotidiana formada per la ciutat, els edificis i la gent. Finalment, el llenguatge en negre sorgeix com una realitat intensificada que se separa i esdevé abstracta, autosuficient. El món com a experiència, la informació com a transferència i l’arquitectura com a interfície resumeixen la tríada en la qual es desenvolupa el seu treball. Les cosmologies de Mullican, com els sistemes metafísics transcendents en què solen basar-se les teologies i les religions, busquen confrontar un ordre possible del pensament amb la contingència i l’emoció de la vida quotidiana, entenent que és en aquesta lluita on es desenvolupa l’experiència; les seves modelitzacions tecnològiques, basades en la racionalitat i l’ordre geomètric, també proposen un refugi, una manera de sucumbir al terror enfront del col·lapse de la realitat.