La utilització del propi cos i de l’autoretrat és central en tot el treball d’Esther Ferrer (Sant Sebastià, Espanya, 1937). Membre del grup ZAJ, un dels puntals de l’art conceptual a Espanya, Ferrer s’ha convertit en la performer més important d’Espanya, i continua fidel a un classicisme i una independència primigènies. En la seva deriva formalista hi té una gran importància el seu treball fotogràfic, del qual forma part El libro de las cabezas, una versió del 2004 de la seva sèrie «Autorretrato en el tiempo». En aquest treball, que desenvolupa des del 1982, Ferrer utilitza el seu autoretrat com a mesura del pas del temps, de les modificacions que el temps manifesta al seu rostre i que es pot veure en fotografies fetes des d’un punt de vista idèntic, amb la mateixa llum i en la mateixa posició. Ferrer retalla aquestes fotografies en dues parts i les barreja entre si per formar un sol autoretrat que es mescla, altera i repeteix al llarg dels anys sense que la persona retratada canviï substancialment. Però a El libro de las cabezas també hi tenen lloc altres treballs paral·lels d’Esther Ferrer, que sempre ha utilitzat el seu autoretrat per fer obres de crítica social i desenvolupament purament formal, estirant, condensant, deformant i alterant el seu rostre a partir de mètodes matemàtics, repeticions variables i un treball intel·lectual que té les arrels en la filosofia, la música i la reinterpretació del món i les seves causes. L’ús de la pròpia cara no és fruit de cap obsessió, sinó del fet que la llarga durada de la realització dels seus treballs i la necessitat que el model sigui sempre el mateix fan molt complicat poder comptar amb un altre model que estigui disponible durant dècades. Aquesta austeritat de mitjans i aquesta lògica del cost mínim també han estat presents en les seves perfomaces; una austeritat que, d’altra banda, li ha garantit durant dècades una independència política i econòmica molt coherent amb les seves actituds i els seus principis socials. El temps, la repetició, l’infinit i la presencia són els elements constitutius d’una de les obres essencials de la historia de l’art actual. A partir d’aquests conceptes, l’artista construeix una sèrie de treballs que van des de la perfomace fins a la instal·lació, sense descuidar-se del ready made, la fotografia, el dibuix o la pintura. És precisament aquesta llibertat formal i conceptual allò que confereix a tot el seu treball una unitat intel·lectual que difícilment es pot trobar en una trajectòria tan llarga i tan variada. Les matemàtiques, el ritme musical, la idea que tot el moviment és repetició i que, alhora, la repetició només existeix com a versió, són parts d’una filosofia existencial que defineix tota la seva trajectòria.