En una ocasió, amb motiu d’una entrevista, Robin Rhode (Ciutat del Cap, 1976) explicava que una de les característiques que li semblaven més peculiars de la societat en què es va criar, a la Sud-àfrica que va prendre la decisió de suprimir el monstruós sistema de l’Apartheid, és que la seva gent es comportava d’una manera «molt gestual i performativa». Deia també que «li encantava explicar històries. Fer broma i crear situacions, convertint-ho tot en una cosa gestual i divertida». Rhode assegurava que aquesta disposició de l’ànim tenia molt a veure amb la terrible situació social i que, en cert sentit, era una manera d’enfrontar-se als drames polítics, amb el cos com a mitjà per transcendir una realitat hostil. Al costat d’aquest tret distintiu, que vincula el treball de Rhode a un context molt concret, un altre element que va cridar poderosament l’atenció de la crítica quan va començar a difondre la seva obra, a principis del 2000, va ser l’original encreuament que va realitzar entre l’art públic, els grafits, les subcultures juvenils, la tradició muralista, el dibuix i la performance. He Got Game, per exemple, és una divertida obra de l’any 2000, composta per dotze fotografies, en què un home jove vestit amb roba esportiva s’aproxima botant a una cistella dibuixada a terra, salta fent una espectacular pirueta a l’aire i fa una esmaixada. L’acció és, en realitat, fruit d’un senzill truc, molt comú en el seu treball, que consisteix a situar la càmera en un punt elevat, per després fotografiar o filmar des de dalt el pla del carrer com si es tractés d’un fons, en comptes d’una base. A Brick Face, del 2008, aquest recurs dóna pas a una tècnica il·lusionista diferent. En aquest cas és un home de raça negra, vestit elegant amb un barret i roba d’una altra època, potser d’algun moment de la primera meitat del segle XX, qui s’acosta a una màquina de cosir antiga, perfilada amb guix en una paret fosca. L’home porta una tela estampada amb un disseny geomètric, s’ajup i comença a cosir a la «Singer» fictícia. A mesura que cus, la tela desapareix i es transforma en un graffiti, que creix i es propaga com per art de màgia, cobrint la paret amb una mena de maons de color blanc. Quan la paret queda doblement «tapiada», l’home s’aixeca, sorprès per l’efecte que ha causat la seva acció –amb un cert «aire» de les primitives comèdies del cinema mut– i abandona el lloc. L’obra es presenta com una sèrie de vint imatges en blanc i negre que incideix en l’interès per l’art de carrer i l’il·lusionisme de Robin Rhode, alhora que desplaça el seu focus d’atenció a la història i, en aquest cas, als prejudicis racials. Des del punt de vista de la història de l’art, és una mostra també de la influència que algunes neoavantguardes –com ara el minimalisme i, molt especialment, l’obra de Sol LeWitt– tenen en el seu projecte artístic. Finalment, aquesta obra il·lustra la tènue frontera que, segons Rhode, hi ha entre realitat i ficció en la cultura popular sud-africana (present també en el treball d’altres artistes importants del seu país, com William Kentridge), ja que es planteja com una faula en què l’espai es transforma inesperadament.