En la dècada dels noranta del segle passat, una important generació d’artistes visuals va començar a apropiar-se de les tècniques del cinema i de les seves possibilitats plàstiques per generar obres que, per bé que trencaven l’estructura narrativa del cinema tradicional, n’utilitzaven les tècniques de muntatge i manipulació d’imatges. Aquesta tendència, els orígens de la qual es podrien rastrejar en les avantguardes històriques i que va aparèixer amb força durant les transformacions de l’art dels anys seixanta, fins i tot ha creat un terme propi: el «cinema d’exposició». A partir de premisses diverses, el cinema i les arts plàstiques convergeixen i transformen radicalment les condicions d’enunciació de la imatge, la qual cosa ha provocat la proliferació de caixes negres als museus enfront dels cubs blancs tan propis de l’art modern. El treball de Runa Islam s’emmarca en aquestes coordenades. La seva obra examina les propietats materials i tècniques del cinema que intervenen en la nostra apreciació de la realitat, que també és impregnada de la memòria col·lectiva d’imatges i formes fílmiques. Prenent com a referent el cinema experimental europeu i americà i els ensenyaments d’autors com Jean-Luc Godard, Claude Chabrol o Robert Bresson, l’artista treballa les imatges manipulant els elements que la componen –la llum, el color, el temps i la gestualitat– i incidint en l’element formal del cinema, és a dir en la seva qualitat física. Tant les imatges com la disposició de les seves obres, amb els dispositius de projecció sempre visibles, incideixen en la materialitat del cinema. Mitjançant uns processos disruptius com ara la fragmentació de la imatge, la sobreexposició o els canvis bruscs de color o les foses en negre, Runa Islam destrueix la il·lusió fílmica, la pulsió que ens duu al reconeixement a la pantalla. A més, el treball amb el cinema li permet de treballar en temps diacrònics que provoquen estranyesa, perspectives diferents en una mateixa pantalla o posicions oposades envers allò real: dues ciutats diferents, dues persones fent la mateixa acció, una representació teatral des de dos punts de vista, la maqueta d’un edifici amb els seus somnis de progrés enfrontada a l’edifici real amb la seva realitat marcada per la ruïna, etc. En les obres de Runa Islam hi ha una distància, una incomoditat que interpel·la l’espectador, el qual s’enfronta a un temps no lineal, a diversos nivells de ficció i molt sovint a imatges anacròniques però recurrents o al límit de la seva visibilitat. És el cas de Assault, una videoinstal·lació de cinc minuts de durada en la qual un potent focus de llum que canvia de color il·lumina violentament un rostre, un subjecte que intenta fugir d’aquesta llum, cada vegada més intensa i agressiva a mesura que avança la pel·lícula. El vampirisme de la fotografia i el cinema, el seu immens poder d’atracció, és una altra qüestió que l’artista ha explorat en els seus treballs. Per a Runa Islam, «el cinema és una forma d’art. Es basa en la imatge, condensa o allarga el temps i és un mecanisme que proporciona un marc a les idees i els conceptes. Té, a més, una capacitat de transformació».