Durant més d’un segle, l’ús d’imatges i objectes trobats ha estat una pràctica fonamental en l’àmbit de l’art. L’atracció per aquesta estratègia es pot explicar perquè permet barrejar una crítica a l’autoria amb el significat potencial de la mateixa conjunció arbitrària d’objectes. Als anys seixanta, Hans-Peter Feldmann (Düsseldorf, 1941) va començar a col·leccionar fotografies procedents de qualsevol lloc i mitjà: revistes, diaris, anuncis, instantànies i àlbums privats. El seus primers treballs eren petits llibres anomenats Bild o Bilder (imatge o imatges) on publicava sèries d’imatges agrupades per temes o motius: jugadors de futbol, muntanyes, caps de dona... Entre el 1967 i el 1976 Feldmann va publicar uns quaranta llibres d’aquest tipus, que també incorporava en exposicions penjats del sostre o bé presentats sobre taules. Les imatges es disposen a la pàgina sense cap tipus de jerarquia, exemptes de pretensió i sense text que les acompanyi o les expliqui. L’agrupació de les imatges crea una tensió entre allò que comparteixen i el que les diferencia. La selecció és deliberada però no sistemàtica, inclusiva però no enciclopèdica. A Feldmann no li interessa la possible singularitat d’una imatge, sinó el que denomina «el valor mitjà» (average value), i, d’altra banda, la seva obra tampoc no es pot vincular a una crítica a la societat de consum o als seus excessos. El seu ús de les fotografies es distancia de les pràctiques conceptuals que sovintejaven quan ell va començar en el món de l’art, i si bé les seves col·leccions insinuen una proximitat a l’impuls arxivístic, no pretenen ser exhaustives ni autoritàries. Durant la dècada dels vuitanta, Feldmann va deixar d’exposar però no pas d’aplegar imatges, que va tornar a mostrar de forma pública a partir dels noranta. En els darrers anys ha incorporat al seu treball tant l’escultura com la instal·lació, sovint seguint les mateixes premisses que en el seu treball amb imatges. A Schattenspiel (2002) Feldmann estén la seva pràctica d’aplegar imatges al format d’instal·lació i substitueix les imatges pels objectes. Col·loca tot tipus d’objectes, joguines, souvenirs, ginys... damunt de plataformes circulars giratòries que alhora es troben alineades en una taula. La sala està a les fosques i els llums situats darrere dels objectes projecten les seves ombres a la paret del davant. L’espectador resta darrere la taula observant l’espectacle i, de la mateixa manera que en els llibres de fotografia, les possibles relacions entre els objectes. Com molts altres artistes de la seva generació que volien trencar amb la grandiloqüència de la modernitat, Feldmann gira el seu objectiu cap allò que és quotidià i que ha estat sempre present entre nosaltres. El seu treball no es basa en la creativitat, l’originalitat o la invenció, sinó en el fet de reciclar, inventariar i col·leccionar.