Mona Hatoum va començar els seus estudis a la seva ciutat natal, al Beirut University College a principis dels anys setanta i l’any 1975 es va traslladar. Va anar primer a Vancouver, en un exili polític, mentre la seva família romania refugiada a Palestina. Aviat, però, se’n va anar a Londres per estudiar a la Bryan School of Art i després a la Slade School of Fine Art, i es va graduar l’any 1981. En els seus primers treballs de començaments dels anys vuitanta, presentava performances violentes sobre el patiment existencial, arrelades en una lectura forta del feminisme de la generació anterior, portant el seu propi cos al límit de les seves possibilitats. La manera progressiva de documentar els seus treballs en vídeo la va anar acostant, de mica en mica, a aquest mitjà i es va acabar dedicant, sempre des d’una herència minimalista i conceptual, gairebé exclusivament a la instal·lació a partir del 1994. El 1995 va ser nominada al premi Turner per les seves exposicions individuals al Centre Pompidou de París i a la White Cube de Londres. El 1997 va formar part de l’exposició «Sensation» de la col·lecció de Charles Saatchi a la Royal Academy of Art de Londres. Des de llavors es va convertir en un nom clau en els discursos postcolonials i en les pràctiques instal·latives de l’art contemporani recent. El 2005 va realitzar Mobile Home, una peça important que reconstrueix plàsticament, a partir d’objectes domèstics connectats per fils en moviment, la noció de l’exili i la qüestió mai fixada de la identitat nacional i social. Va ser llavors quan va començar també a qüestionar els límits de l’art tradicional, tot canviant d’escala objectes convencionals. Web (2006) és una teranyina suspesa feta d’esferes de vidre: la intimitat, la fragilitat i la bellesa estètica de la peça contrasten amb la seva referència natural, atrapant l’espectador en una trama de representació. Del seu recorregut expositiu en destaca la presència a la Biennal de Venècia (1995 i 2005) i a la Documenta 11 de Kassel (2002), així com les seves mostres individuals al Museum of Contemporary Art de Chicago (1997), al Castello di Rivoli de Torí (1999) o a la Tate Britain de Londres (2000). El 2004 se li van concedir els premis Roswitha Haftmann, a Zuric, i Sonning, a Copenhaguen; i el 2012, el premi Joan Miró. Des de l’any 2010 és membre de l’Akademie der Künste de Berlín.