Janine Antoni
USA, 1964
Enrere
Janine Antoni utilitza el seu propi cos com a subjecte i objecte de les seves obres. Rosegar, escopir, llepar, rentar, parpellejar, somniar, són algunes de les accions corporals que l'artista converteix en processos escultòrics per crear la seva obra. El seu interès se centra en els rituals quotidians del cos; com ella mateixa explica, utilitzant el propi cos «imito els rituals bàsics de les belles arts, com ara cisellar (amb les meves dents), pintar (amb els meus cabells i les meves pestanyes), modelar i confeccionar motlles (amb el meu propi cos) [...]. Utilitzo materials que són apropiats per a l'activitat. Aquests materials -sabó, llard, xocolata, tint de cabells- entren en contacte íntim amb el cos i redefineixen o situen el cos en la nostra cultura. Aquests materials també tenen una relació específica amb les dones en la nostra societat.» Influïda per l'art feminista dels anys setanta, Antoni explora la feminitat des d'una posició visceral: actuant amb el seu propi cos de forma obsessiva, situa la seva experiència de dona condicionada pels estereotips socials i culturals femenins. La seva obra mostra les complexitats de l'erotisme femení, els desitjos i els somnis de les dones. A la performance LovingCare (1993-1995), l'artista frega el paviment amb els cabells després d'haver-s'hi aplicat tinta de color negre de la marca LovingCare; d'aquesta manera converteix una tasca domèstica convencionalment femenina com és netejar el terra en un excèntric comentari sobre el lloc de les dones dins la pintura abstracta. A Gnaw (Rosec), una instal•lació escultòrica creada el 1992 per a la biennal del Whitney Museum de Nova York, construeix dos cubs, un de xocolata i un altre de llard, que col·loca en un pedestal de marbre. Mitjançant les accions de rosegar, escopir i menjar, erosiona els angles superiors d'ambdós cubs. Amb aquesta pràctica Antoni fa una crítica de la societat actual, definida per ella mateixa com a bulímica, que de manera compulsiva desitja, consum i llença els seus productes. A Eureka (1993) se submergeix en una banyera plena de llard i hi deixa l'empremta del cos; una simple activitat quotidiana amb la qual al·ludeix a la problemàtica de l'emplaçament del cos dins del nostre context cultural.
Silvia Sauquet