Aquesta artista es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Salamanca i actualment exerceix com a docent a la Facultat de Belles Arts de Pontevedra de la Universitat de Vigo. A partir del 1988, any en què va començar a participar en mostres col·lectives, i després de la seva primera exposició individual presentada a Madrid l’any 1993, es va situar ràpidament com una de les creadores més significatives d’una nova generació d’artistes espanyoles interessades per les qüestions de gènere i per defensar un art feminista. Partint d’una formació com a pintora, el seu projecte artístic ha desenvolupat un ampli repertori de tècniques per poder vehicular significats diversos, com ella mateixa defensa: «És a dir, cada mitjà –fotografia o escultura, gravat o vídeo– comporta unes especificitats semàntiques. De manera que un contingut no es pot expressar en totes les tècniques; o bé una tècnica no pot expressar tots els continguts». Vet aquí per què Núñez ha anat apostant incansablement per investigar noves tècniques que li permetin generar també noves formes; i, a més, la incorporació de recursos digitals li ha permès renovar sensiblement el seu llenguatge artístic. Un llenguatge divers per perseguir la bellesa a través de posar de manifest tot el que hi ha de sinistre, com va quedar palès en les seves sèries de boges, mortes, monstres i cyborgs, perquè per a l’artista «la representació del que hi ha de monstruós a sota de la bella i tranquil·litzadora pell pot respondre a una anàlisi ideològica dels diferents “fenòmens” que crea la nostra societat, i a una reivindicació del que queda reprimit davant les lleis de la uniformitat». En definitiva, recorre a la lletjor i a la monstruositat per denunciar determinades pautes de comportament imposades per la societat i així defensar una opinió pròpia en el debat feminista. A través de la representació del cos femení i de la identitat femenina, vistos com a anòmals segons una determinada tradició configurada des del punt de vista masculí, Núñez ha anat definint un llenguatge propi, que tant aviat mostra determinats accents surrealistes com situacions que deixen entreveure la seva admiració per la ciència ficció. La seva dilatada sèrie «Sense títol (Ciència ficció)», iniciada el 1998, mostra el seu interès per la literatura de terror, per Mary Shelley i Edgar Allan Poe, però també per escriptors de ciència ficció com ara William Gibson, Greg Bear i Donna J. Haraway, amb textos en els quals coincideixen feminisme i imatgeria cyborg. Tot i que ella mateixa reconeix que la visió del món d’un autor com Franz Kafka ha impregnat tot el seu projecte artístic. I en aquesta sèrie, les tres infografies que mostren la mateixa dona adossada a un bloc de carn i en posicions diferents són, en realitat, metàfores visuals d’aquestes paraules de l’artista: «El menyspreu del cos és una característica comuna del subjecte liberal humanista i del posthumà cibernètic. Canvieu les paraules: el que s’ha anomenat ànima, i després raó, ara s’anomena informació; però l’oposició entre la carn opaca i pesada, d’una banda, i l’ésser eteri i descarnat, de l’altra, es manté impertorbable». Pel que fa a la sèrie d’infografies sobre metacrilat presentada a la Sala de Verónicas, de Múrcia, el 2001, recull tres rostres de diferents perfils en què les línies que els configuren acaben convertint-se en línies textuals. Es tracta de textos escrits per la mateixa artista, seguint una idea de Michel Foucault, per a qui no existia una identitat prèvia o immune a la cultura, sinó una identitat remodelada mitjançant les pràctiques socials i els discursos sorgits del sistema establert.