Frederic Amat va estudiar arquitectura i pintura a Barcelona i va aprendre escenografia sota el mestratge de l’escenògraf Fabià Puigserver. L’inici de la seva trajectòria artística va coincidir amb la irrupció a Catalunya, a partir del 1968, dels corrents conceptuals, dels quals es va allunyar a causa del seu interès per l’objecte i per una plasticitat metafòrica de la matèria. Des dels plantejaments de l’informalisme va transformar la imatge dibuixada en objecte tangible i, el 1972, en una època denominada «negra», va fer una sèrie d’intervencions sobre espais monocroms com a expressió de les tensions dialèctiques entre la vida i la mort. A mitjan anys setanta va començar a elaborar teixits tenyits amb pigments naturals, draps manipulats –cosits, tallats, doblegats, etc.–, que penjava o integrava en les seves pintures, i va donar noves corporeïtats als dibuixos amb papers fets a mà i cartrons de textures vistoses. D’aquesta aspiració de fisicitat viva integral deriven les seves vestimentes per a l’Acció Zero i l’Acció U, unes accions que van tenir lloc a la Sala Vinçon de Barcelona el 1976 en les quals els cossos humans, oprimits i mutilats, travessen com crisàlides espais tèxtils esquinçats, en una lluita d’abandonament poètic en cerca de nous estadis de llibertat. De les seves llargues estades a Mèxic i al Marroc i dels seus viatges al Brasil, a Egipte i Haití, que va fer fins ben entrats els anys vuitanta, Amat va assimilar elements d’antigues cultures que van connectar-lo amb forces regeneradores primigènies, gràcies a les quals va obrir noves vies d’exploració tot i que dins del mateix estranyament de la realitat que, en els seus inicis, l’havia dut a seguir els passos d’Antoni Miró, Max Ernst i Henri Michaux. El dibuix i la pintura van centrar llavors el seu interès per l’anatomia de les coses (branques, joncs, peixos dissecats, pedres, sargantanes, ossos, closques de tortuga, etc.) i, amb l’ajuda de la transparència de gases i tarlatanes, va produir unes pintures-ofrena de collages zoomòrfics en les quals tot sembla que participa d’una cerimònia enigmàtica o de l’atmosfera densa d’una festa consumada. El resultat es materialitza en la presència inquietant d’unes formes rotundes i obsessives, imatges mítiques que s’ofeguen en la seva pròpia presència magmàtica, que s’asfixien en la passió i que es converteixen en projecció sensible d’un crit interior. Realitat i fantasia, o llibertat i opressió, pugnen entre elles en una obra misteriosa que ens submergeix en evocacions simbòliques i secretes eixides dels abismes del somni, del sexe, de la vida i de la mort. El color vermell és, per a aquest artista, una clara metàfora de les vicissituds en l’esdevenir humà. Amat és un artista multimèdia que ha fet fotografies i films de marcat caràcter pictòric. A més a més, i sobretot, ha col•laborat sovint amb l’àmbit teatral mitjançant diverses escenografies per a grups de dansa i teatre independents o professionals. Juntament amb Fabià Puigserver, el 1986 va concebre el projecte de l’obra de teatre de Federico García Lorca El público i, durant dècades, ha dut a terme una tasca important, d’un to elegíac contundent, sobre l’univers poètic lorquià. El 1998 va adaptar i dirigir la producció cinematogràfica del guió original de Viaje a la luna, escrit el 1929 a Nova York pel poeta granadí. També ha dut a terme intervencions importants en espais urbans, com ara Fosas (2009), un projecte de jardí efímer al moll Uribitarte de Bilbao, a la vora del Guggenheim, i Pluja de sang a les escales del Teatre Lliure de Gràcia, a Barcelona, per a la reobertura el 2010, amb un marcat to reivindicatiu per la difícil supervivència de les arts escèniques.