El nom de Manuel Salinas ens remet, juntament amb el de Paco Molina, José Soto, Gerardo Delgado, José Ramón Sierra i Juan Suárez, al grup d’artistes andalusos que entre la darreria dels anys seixanta i la dècada dels setanta van participar en la renovació i internacionalització de la pintura espanyola contemporània. Encara que els seus començaments van ser figuratius, després d’un viatge a Nova York i del descobriment de Barnett Newman, entre d’altres, la seva pintura es va endinsar en l’abstracció a partir d’una base rigorosament geomètrica; es podria dir que damunt d’un ordre pautat es produeix el gest espontani i lliure. El 1980, any en què va fer el quadre que el representa en la col·lecció, Pintura, en concordança amb el seu temps, Salines assoleix un punt d’inflexió en la seva obra, que esdevé descaradament expressionista, amb un llinatge purament nord-americà l’element primordial del qual és el color. L’agitació i la vibració de les formes diluïdes en ràpides i enèrgiques pinzellades conserven, no obstant això, una estructura sòlida.