Entre els diversos registres de Rafael Agredano destaca, per la seva excepcionalitat, el de l’escriptura crítica. Agredano forma part d’un col·lectiu d’artistes andalusos que va néixer com a alternativa successora a un altre col·lectiu que ja va marcar una primera contemporaneïtat sevillana, el de Francisco Molina, José Soto, Gerardo Delgado, José Ramón Sierra i Juan Suárez. Rafael Agredano, Guillermo Paneque, Curro González i el tristament desaparegut Pepe Espaliú van constituir el nucli dur de la revista Figura i del grup que va dur aquest mateix nom, el qual cercava un canvi en la plàstica andalusa cap a la postmodernitat. En l’obra d’Agredano, interessat fonamentalment per la pintura, hi ha una permanent connotació irònica pel que fa a la influència i la puresa de l’art. Les dues obres de la col·lecció pertanyen a una significativa sèrie titulada «Los símbolos vacíos», paràfrasi de les idees de la Bauhaus, que provocaven en l’artista, segons les seves pròpies paraules, «nàusees i plaer alhora».