Chema Cobo va ser un dels integrants més joves d’un moviment iniciat per pintors i altres artistes residents a Madrid entre principis i mitjan anys setanta del segle passat. Eren els anomenats «nous figuratius madrilenys», la majoria dels quals eren andalusos, com Guillermo Pérez Villalta (1948) o Manolo Quejido (1946), i que en realitat mai no van constituir un grup uniforme ni van elaborar un ideari comú; el seu principal punt d’enteniment era la seva idea de la pintura com a pràctica conceptual. Els seus artistes de referència en aquell moment els podríem situar en una mena de triangle: en un dels costats Marcel Duchamp (1887-1968) i Francis Picabia (1879-1953), Luis Gordillo (1934) en un altre, i en tercer lloc certs pintors futuristes italians i algun altre d’«anòmal i estrany», com Charles Lapique (1898-1988). Bon narrador i dibuixant, va posar moltes de les seves idees per escrit i ha continuat aquesta tasca com a assagista en llibres independents i catàlegs d’exposicions. Saltando de la Metafísica a la Patafísica, del 1982, any que es va iniciar la seva trajectòria internacional, que en primer lloc el va dur als Estats Units (especialment Chicago) i uns anys després a Bèlgica, resumeix les principals característiques de la seva pintura en aquells anys: importància central del color i de la seva aparentment arbitrària distribució no representativa, sinó intel·lectual i sentimental; composició que destrueix alhora que aprofita les possibilitats de la perspectiva euclidiana mitjançant l’ús reiterat de la simulació dels miralls i la seva duplicació de les imatges; enunciat, tant en el títol com en la composició de la figura, d’una certa paradoxa conceptual o proposició que guia la reflexió de l’espectador; i, en aquest cas, un salt cap a l’absurd de Jarry des de la puresa del pensament acceptat. Posteriorment, Cobo es va interessar en diferents relats que intercalaven el passat i el present de la història, centrant-se en l’estret de Gibraltar i en la col·lusió entre cultures, i va aprofundir cada vegada més en les seves declaracions i proposicions, tant aforístiques com visuals. Durant els últims anys s’ha qüestionat sobre les viabilitats i possibilitats de la representació i la substància real, visual i discursiva de la imatge.