d’Amsterdam, als anys noranta. L’essència de la seva obra es nodreix d’un interès per la performance i el dibuix que, de manera àmplia, el duen a crear les animacions per les quals és internacionalment conegut en el panorama de l’art contemporani. A través de diversos suports i al llarg de la seva carrera, Amorales explora els significats del llenguatge, transformant-lo en símbols i representacions gràfiques i qüestionant-ne la utilitat, les limitacions i els significats. A partir d’una mena de condensació de la revisió dels dibuixos digitals que ha fet durant deu anys, l’anomenat Archivo líquido, sorgeix la necessitat que aquests dibuixos cobrin vida, i l’artista els posa en moviment mitjançant l’animació en la seva primera peça projectada en doble pantalla, que es va presentar a la Casa de América de Madrid l’any 2005. A l’any següent presenta aquesta Maravilla inútil a la secció Unlimited d’Art Basel, una projecció que es compon de dues parts: d’una banda, una cartografia del món que es construeix i es desconstrueix lentament, com un símbol de l’era global a la qual pertanyem; a l’altra banda de la pantalla les obsessions d’Amorales es multipliquen amb l’home-bèstia, la dona-mico, les bandades d’ocells, els llops, les calaveres, la sang que xopa la pantalla, etc. Tot això ambientat amb la banda sonora creada especialment per a la peça per Silverio (Julián Lede), músic mexicà que ha col·laborat en altres obres amb l’autor. Fantasies i mites perfilats en negre protagonitzen l’obra d’aquest període de Carlos Amorales, que s’estén durant set anys en forma d’unes al·lucinacions que formen part d’aquesta immensa base de dades que és el Archivo líquido i els significats de les quals ens conviden a explorar el subconscient individual i col·lectiu. La racionalitat, allò impredictible, la por i la bellesa són pautes importants per interpretar la seva obra.