Nascuda a Ciutat del Cap el 1953 en el si d’una família propietària de vinyes, va estudiar arts visuals i, després de guanyar una beca, se’n va anar a Amsterdam el 1976. Viu en aquesta ciutat des d’aleshores i està considerada una artista holandesa. La seva llengua materna és l’afrikaans i pertany a la minoria blanca que va dominar la Sud-àfrica de l’apartheid, circumstància que la va portar a adoptar una crítica radical al racisme, que ha traslladat al seu treball artístic. La pintura i el dibuix són els mitjans de què se serveix per donar protagonisme a la figura humana. Fent servir la fotografia com a referent, amb instantànies fetes per ella o amb imatges publicades en diaris o revistes, ha creat un univers de cares i cossos que plasma amb un llenguatge de traç potent i gest carregat d’expressió. Mentre que en algunes de les seves sèries l’aproximació a la figura humana adopta una certa distància o neutralitat (com, per exemple, en les sèries de «retrats»), en altres reprodueix escenes d’una formulació narrativa extraordinàriament densa. Cossos i cares hi apareixen esquematitzats, sense gaires detalls, però sempre amb una presència poderosa. Al llarg de gairebé quatre dècades de producció, Marlene Dumas ha posat de manifest com la pintura continua essent un mitjà útil per representar el món, reflexionar sobre el paper de l’art i plantejar qüestions d’un profund impacte social. Això no obstant, el territori de la intimitat apareix com una constant en la seva obra, que adopta una perspectiva en què allò individual, allò que afecta a cada ésser humà, s’entrecreua amb allò col·lectiu. L’artista explora senterlineadoiments i contradiccions d’ordre psicològic, escodrinya en l’experiència vital de la maternitat, de la sexualitat, de la vellesa o de la mort, de la infantesa, en suma, en les satisfaccions, les pors i les dificultats de l’existència. I alhora tracta la injustícia, l’esclavatge sexual, els abusos infantils, les convencions socials, o indaga en les formes com s’ha representat al llarg dels segles «la feminitat» i «allò femení» des de la mirada masculina. L’artista holandesa aconsegueix traslladar al quadre i al paper vivències plaents o traumàtiques mitjançant un llenguatge que no és còmode, que obliga l’espectador a involucrar-se en les seves inquietants, i de vegades obscures, narracions. Marlene Dumas ocupa un lloc rellevant en l’escena internacional de l’art. Ha participat a la Documenta 7 i la Documenta 9, a la Biennal de São Paulo (1985) i va representar els Països Baixos a la Biennal de Venècia del 1995. El seu treball ha estat objecte d’importants exposicions, com les que li han dedicat l’Institute of Contemporary Art de Boston, el Museum of Contemporary Art de Los Angeles, el New Museum of Contemporary Art de Nova York, el Museu d’Art Contemporani de Tòquio, el Musée National d’Art Moderne, Centre Pompidou de París, la Fondazione Bevilacqua La Masa de Venècia o l’Art Institute de Chicago. La seva obra figura en les col·leccions de la Tate Modern de Londres, del MoMA de Nova York, del Stedelijk Museum d’Amsterdam i del Museum für Moderne Kunst de Frankfurt, entre d’altres. És destacable el fet que sigui la dona que ha aconseguit els darrers temps les cotitzacions més altes en el mercat de l’art.