Manuel Hernández Mompó (València, 1927 - Madrid, 1992) va marxar cap a París a mitjan anys cinquanta, juntament amb nombrosos artistes que van emigrar a la capital francesa per provar d’acostar-se als nous corrents plàstics que allà es desenvolupaven. Tot i que en un primer moment el van influir els llenguatges informalistes, ben aviat va evolucionar cap a una pintura molt personal, sense cap relació directa amb la resta de les tendències imperants. Mompó va explorar els límits entre la figuració i l’abstracció, entre la delicadesa expressiva del paper i la contundència del llenç. El cromatisme lluminós característic de l’escola llevantina va ser una de les constants principals del seu treball, mentre que l’ús del gris, un color poc emprat pels pintors, va esdevenir una mena de signe d’identitat per a tota la seva obra. Amb un sentit poètic agut, en el qual sembla que es barregen les referències a Klee amb una particular relectura de l’expressionisme abstracte –per exemple de Baziotes i De Kooning–, els quadres de Mompó mostren una sensualitat suggeridora i alhora posen de manifest un gran domini dels fonaments de la pintura.