Manolo Millares (Las Palmas de Gran Canaria, 1926 - Madrid, 1976) va ser un dels artistes espanyols dels anys cinquanta i seixanta amb un llenguatge plàstic més original. A banda del seu protagonisme en la creació de col·lectius com LADAC (Los Arqueros del Arte Contemporáneo) i, sobretot, el grup El Paso, l’any 1957, Millares va conjugar significativament, i sense desestimar-los, llenguatges pictòrics tan aparentment oposats com el surrealisme, les poètiques informals –molt de moda en aquells moments– i una reinterpretació arqueològica de l’art guanxe canari. A partir del 1960 les seves pintures van incorporar un material, la xarpellera, que des de llavors va quedar definitivament associat a la seva obra i la va dotar d’una expressivitat i d’un sentit escultòric ja cèlebres. D’altra banda, l’ús d’una paleta cromàtica molt severa, reduïda al blanc, el vermell i el negre, va proporcionar als seus llenços un sentit profund, insondable i, en certa manera, cinematogràfic. Amb tot, Millares no solament va investigar aspectes estrictament formals o tècnics, sinó que també va dotar l’abstracció d’una dimensió narrativa, literària i filosòfica, tal com expressen molts dels títols dels seus quadres, per exemple Sarcófago para un indeseable (1960) o les sèries titulades «Homúnculos» (1964) i «Antropofaunas» (1971), entre altres. A tot això, podem afegir-hi l’esquinçament singular que transmeten les obres de Millares i els vincles simbòlics d’aquest dramatisme amb la situació d’aïllament i de foscor que es vivia a Espanya durant el període històric que li va tocar viure.