La trajectòria de Rafael Canogar (Toledo, 1935) constitueix un testimoni privilegiat dels rumbs, les evolucions i les consecucions de la pintura espanyola durant gairebé seixanta anys. Fundador, juntament amb altres artistes, del grup El Paso (1957), ben aviat es va convertir en un dels exponents més clars d’aquesta tendència matèrica, nascuda al si de l’informalisme, que va assolir una gran notorietat dins del context europeu. Influït de manera significativa per l’action painting nord-americana, els seus quadres de la dècada dels cinquanta presenten una gestualitat immediata, nerviosa i, fins a un cert punt, abrupta, segons manifesten obres com Sense títol (1957), en la qual esgarrapa amb els dits la superfície pastosa de la tela. Aquesta pulsió intuïtiva, en què l’exercici de la pintura sembla que es transforma en una mena de coreografia escultòrica, va conduir Canogar cap a la tridimensionalitat i, ja a la dècada dels anys seixanta, cap a un tipus de figuració dramàtica, marcadament expressionista. Des de mitjan anys setanta la seva obra retorna al llenguatge abstracte amb el qual havia començat. En aquesta nova etapa, però, el color adquireix un protagonisme singular i apareix també un cert sentit arquitectònic o constructiu en la manera com el disposa sobre l’espai del quadre.