Villalba, pioner en l’ús de tècniques i codis estètics en un moment en què la pintura que interessava a Espanya era de caire molt més tradicional, és autor d’una obra densa i fosca, que demana l’entrega absoluta de l’espectador per ser entesa i apreciada. Una complexa trama d’imatges obsessives configura el seu treball, que al llarg del temps es va ordenant en unes sèries que van mostrant-ne les característiques. L’ús de material fotogràfic com a suport d’una pintura que el complementa és potser la particularitat més recognoscible d’aquest avantguardista de l’art basc, el treball del qual va ser reconegut molt abans a fora que no pas a Espanya. La intensitat de la seva creació, mai amable ni a la moda, sempre extremadament emocional i personal, és potser un dels motius de la seva tardana valoració. Villalba persegueix una bellesa d’eterna joventut, que inevitablement es degrada amb el pas del temps, la malaltia i, finalment, la mort. Gran caída II (d’après Peter Paul Rubens, “La caída de los condenados”) ens mostra, sobre un format fotogràfic en blanc i negre, un fragment de l’esmentada obra de Rubens, sobre la qual Villalba superposa regalims de pintura de manera gestual, i d’aquesta forma crea intencionadament un contrast entre la figuració apropiada i l’abstracció afegida. Emfatitza així, dramàticament i violenta, l’obra original, mitjançant aquesta tècnica tan seva del dripping, que el mateix autor anomena «autosabotatge de llenguatges».