Cornelia Parker
Regne Unit, 1956
Enrere
L’obra de l’artista britànica Cornelia Parker (Cheshire, Regne Unit, 1956) es desenvolupa en escultura, instal3lació, fotografia i ocasionalment també en vídeo. Va cursar estudis d’art al Wolverhampton Polytechnic (1975-1978) i posteriorment a la Universitat de Reading (1980-1982). Malgrat que la seva formació va ser en pintura, Parker va decidir, en iniciar la seva carrera, que preferia fer objectes més que representar-los.
En l’origen dels seus treballs sempre hi ha objectes mundans que o bé són sotmesos a l’aïllament o bé a un profund procés de transformació. Parker aixafa, crema o, fins i tot, fa explotar els objectes que utilitza en el desenvolupament de les seves peces. En una de les seves primeres instal·lacions Cold Dark Matter: An Exploded View (1991) va demanar a l’exèrcit britànic de fer explotar una petita cabana de jardí per, en acabat, recollir els fragments i construir una fràgil estructura, suspesa del sostre i il·luminada només per una bombeta des del seu interior.
Els instruments d’una brass band, banda conformada únicament per instruments de vent, són els objectes escollits per esdevenir Perpetual Canon (2004). En aquest cas, les trompetes, les tubes o les flautes han estat aixafades i queden suspeses del sostre formant un cercle. Se n’ha extret totalment l’aire de l’interior i perden la seva funció.
Si bé l’escultura, històricament, s’ha basat en conceptes d’estabilitat i solidesa, en la seva relació amb el terra, des de l’arte povera i la desmaterialització de l’objecte durant els anys seixanta, l’escultura s’allunya d’aquestes premisses. Les instal·lacions i escultures de Parker desafien constantment la gravetat, leviten en l’espai, i la idea de suspensió s’instal·la de manera literal o metafòrica en un intent de plasmar la vulnerabilitat i la fragilitat de tot el que ens envolta.
Parker no només treballa transformant els objectes que incorpora a la seva feina, sinó també amb els significats que transmeten els objectes. Els materials seleccionats, de vegades estan carregats amb una certa aura històrica o literària –el coixí del divan de Sigmund Freud, la pissarra d’Albert Einstein o la guillotina amb què Maria Antonieta va ser executada– i en mostrar-los de manera aïllada, qüestiona el procés pel qual aquests objectes han adquirit la seva notorietat en la nostra cultura. L’obra d’aquesta artista britànica explora les actituds culturals envers l’art, els museus, el col·leccionisme i la ciència.
Neus Miró