Andreas Slominski va iniciar estudis de filosofia i després va ingressar a l’escola d’art. Mentre estudiava art va començar a interessar-se pels ginys de caça, en concret les trampes, i a col·leccionar-ne. El 1984 va exposar aquelles trampes com a obres d’art, i justament les trampes de tota mena, per a diferents animals i amb diferents aspectes, han caracteritzat el gruix de la seva obra. Amb les trampes, Slominski introduïa en el món de l’art un element en principi lligat a la natura. En un procés hereu del ready-made duchampià, aquests objectes apareixien plens de contradiccions, pel fet de ser naturals i artificials alhora i, sobretot, adquirien un valor metafòric relacionat amb la fatalitat de la vida i amb el seu revers, la mort. De fet, aquests elements han definit conceptualment l’obra d’Andreas Slominski, que durant la dècada dels anys noranta va fer una sèrie d’obres, caracteritzades per la tensió entre naturalitat i artificialitat, en què determinats actes quotidians o banals es duen a terme amb una complexitat extrema. Així, en la seva participació l’any 1997 a l’Skulptur Projekte Münster va proposar una obra que consistia a col·locar un pneumàtic de bicicleta al voltant d’una farola però, en comptes d’introduir el pneumàtic des de dalt, va fer un forat per treure la farola, col·locar el pneumàtic i tornar-la a instal·lar. Des d’aleshores, Slominski ha insistit en l’elaboració d’objectes en els quals la tensió entre naturalitat i artificialitat ha esdevingut cada vegada més aguda, fins arribar al paroxisme de bicicletes estàtiques sobrecarregades o de trampes de grans dimensions. Ha sumat així a les seves propostes un element de sentit de l’humor i d’ironia. En la primera dècada dels anys 2000, institucions com ara la Fondazione Prada de Milà i el Museum für Moderne Kunst de Frankfurt han dedicat grans exposicions retrospectives al treball de Slominski.