Steve McQueen
Regne Unit, 1969
Enrere
Des del coneixement del cinema estructural dels anys seixanta, Steve McQueen (Londres, 1969) desenvolupa un treball que expandeix els elements formals i lingüístics del cinema, com ara el punt de vista, l’emmarcament, la il·luminació, la velocitat o el so, i el seu impacte o relació amb l’espectador. McQueen és un dels pocs artistes que ha realitzat tant peces per a ser exposades en espais d’art com llargmetratges (Hunger, 2008, i Shame, 2001). McQueen inicia la seva pràctica en cinema i vídeo ja des dels seus estudis al Chelsea College of Art and Design, al Goldsmiths’ College i finalment a la Tisch School of the Arts (Universitat de Nova York). Existeix en la seva obra un element de fisicalitat que es manifesta en diferents àmbits. Per una banda, hi ha una presència constant del cos. Des dels seus primers treballs, com Bear (1993), McQueen explora els límits i les condicions a què el cos humà es pot sotmetre. Aquest aspecte relatiu a la resistència corporal es troba tant en peces de tipus performatiu (Bear, 1993, o Deadpan, 1997) com en aquelles que voregen el gènere del documental (Western Deep, 2002) i en els llargmetratges (Hunger, 2008, i Shame, 2001). Un altre aspecte vinculat a aquesta fisicalitat respon a les condicions de visionat de les seves obres. McQueen utilitza i exposa film de tal manera que en destaca la dimensió física: n’augmenta l’impacte a través de la instal·lació en l’espai. Els seus treballs –sovint filmats en 16 mm o 35 mm per després ser transferits a vídeo– es projecten a la sala en la majoria dels casos ocupant tota una paret, des del terra fins al sostre i de dreta a esquerra, de tal manera que l’espectador no pot evitar la imatge. D’aquesta manera McQueen subratlla la materialitat de la instal·lació i destaca les possibilitats d’una interacció fenomenològica entre imatge, espai i espectador. Es basa en les capacitats del film i del vídeo per tal de presentar noves formes de relacionar-se amb la imatge, des de dintre de la imatge i des de fora de la imatge. Un altre aspecte relatiu a la fisicalitat afecta en aquest cas directament els mitjans que utilitza. McQueen explora les capacitats materials dels mitjans en termes de lluminositat o de velocitat. A Illuminer (2001) la càmera se situa al damunt del televisor d’una habitació d’hotel i enregistra el mateix McQueen estirat al llit mirant la televisió. L’habitació està a les fosques i només veiem el cos de McQueen al llit per la llum que emet el televisor, que l’espectador no veu però que pot escoltar retransmetent notícies de la guerra a l’Afganistan.
Neus Miró