Al començament dels anys seixanta, una sèrie d’artistes entre els quals hi havia Daniel Buren, Hans Haacke i Michael Asher van anticipar, a través de les seves obres i els seus escrits, la noció de crítica institucional. A Europa, Buren adoptà una postura analítica i crítica respecte de l’activitat artística en el context del museu i va qüestionar el mite de la seva suposada neutralitat com a mer contenidor. En els seus primers textos, agrupats sota el títol Les Écrits (1970-1973), l’artista fa una dissecció de les principals funcions de les institucions artístiques, és a dir, la funció estètica, econòmica i mística, i alhora posa aquestes nocions en correspondència amb les tasques de conservació, agrupació i refugi a les quals se sotmeten les obres quan entren al museu. En definitiva, tant aquests principis com el seu exercici de la pràctica artística posen en dubte la suposada infal·libilitat de la maquinària institucional. A partir d’aquell moment inicial, les obres de Buren tenen la missió d’interrogar i transformar radicalment els llocs que les acullen. Des de les seves primeres pintures fins als dispositius complexes i espectaculars dels darrers anys, el seu treball es mou entre la pintura, l’escultura i la intervenció arquitectònica, i és gairebé sempre identificable per una «eina visual» bàsica: les recognoscibles franges de colors de 8,7 cm. El seu ús des de mitjan anys seixanta va respondre a la necessitat d’arribar a un «grau zero» de la pintura, reduint-la a un fer purament objectiu. Amb la seva presència o absència, aquestes pintures subratllaven tant la seva pròpia materialitat com l’estructura que les acollia –la galeria–, entesa a partir d’aquell moment com un espai físic però també ideològic. El treball de Buren constitueix, doncs, una operació in situ i se significa sempre mitjançant el context particular. Des del 1975, la seva sèrie «Cabanes éclatées», a la qual pertany Les Parallèles, s’ha compost de formes arquitectòniques obertes que inciten l’espectador a penetrar el seu domini particular. La seva màxima aspiració, pel que fa al lloc on se situen, és pertorbar l’espai i d’aquesta manera alterar la nostra percepció d’aquest espai. A través d’una metàfora biològica, Buren compara l’espai on se situa l’obra amb una caixa toràcica en la qual els elements es contrauen i es dilaten –exploten–, com passa amb els òrgans respiratoris. Davant d’aquestes cabanes, el visitant es troba amb un nou itinerari transitable per mitjà d’una sèrie de portes que s’obren i que, com és habitual en aquesta mena de construccions creades per l’artista, es projecten i es desplacen físicament a l’exterior de cada cubicle. Les cabanes de Buren demostren d’una manera eloqüent que la seva obra, a més de conceptual, és sensual i convida l’espectador a fer un exercici de percepció total amb els ulls, d’intel·lecte i el cos.