La dècada dels anys vuitanta és el període clau per a l’eclosió del feminisme. Els aires de llibertat recorren l’Occident desenvolupat i les dones que reivindiquen la igualtat i el seu espai en l’esfera pública comencen a articular la seva visibilització i la seva presència en tots els camps, inclòs el de l’art. La francesa Annette Messager (Berk-sur-Mer, 1943) pertany a aquesta generació –Maig del 68 inclòs– que assumeix la necessitat de crear uns llenguatges diferents amb el quals identificar-se, per primera vegada, al marge del patriarcat. Defugir els «materials nobles» marcats per la tradició és un dels mitjans per materialitzar aquesta «altra» manera de pensar, de dir i de fer. L’elecció d’objectes quotidians, de materials reutilitzats (teixits, plàstics) o d’elements que integren el paisatge domèstic desplaça els grans discursos cap a la vida real, cap a l’existència individual i les seves necessitats i preocupacions, els seus desigs i afectes. A finals dels anys seixanta, l’artista comença a crear col·leccions d’objectes: ninots de peluix, fragments de teles, xarxes, ocells dissecats, retalls de premsa, fotos, textos i frases que reordena i classifica. Amb el temps, aquestes «petites coses» seran la base sobre la qual construirà el seu llenguatge tan personal, un llenguatge en què realitat i fantasia dialoguen. Messager ha plantejat la seva obra a través de curioses classificacions o capítols, que ha anat titulant amb ironia: «Annette Messager artista», «Annette Messager col·leccionista», «Annette Messager dona pràctica», «Annette Messager traficant», «Annette Messager tramposa»… En aquest capítol tria el cos com a suport de maquillatges i transformacions mitjançant retocs fotogràfics per parlar de les infinites crueltats que les dones s’autoinfligeixen per provar d’encaixar en els cànons de bellesa i joventut que la societat imposa. El seu llenguatge és de vegades extremament clar i directe; de vegades, per contra, es torna complex i obscur. Això passa quan aquests petits objectes, aquests residus insignificants que ens envolten, s’associen per reflectir el costat terrible que pot ésser subjacent en els nostres comportaments, somnis i temors. La foto intranscendent d’un infant esgarrapada a l’altura dels ulls, el cos sense cames d’un ninot, uns ocells dissecats amb el cap arrencat o que apareixen embolicats amb un tros de llana, es transformen en quelcom dolorós, patètic, torbador, com un conte de fades que provoca un neguit intens. Messager reivindica el treball artesanal, la manualitat, aquest territori històricament associat al món femení, per capgirar-lo i desplaçar-lo cap a un territori de significat i eloqüència. I ho fa d’una manera que trasllada a l’espectador la responsabilitat d’interpretar aquestes friccions. Reconeguda per importants exposicions al llarg de la seva extensa trajectòria, Messager va representar França a la Biennal de Venècia del 2005 amb una intervenció inspirada en Pinotxo, amb la qual va transformar el pavelló francès en un gran casino i va obtenir el Lleó d’Or.